L’àlbum digital.

Joguet còmic - sentimental
en un acte.

Vicente Sancho Grangel

L’àlbum digital.

Personatges:

Arcadi: Viudo molt polit, vestit de forma impecable, sembla un poc despistat. Uns sis-santa i pocs anys.

Manola: Viuda poc més o menys de la mateixa edat que Arcadi de caràcter viu, un poc llança-eta, vist de mode molt provocatiu.

Estela: Filla d’Arcadi dona de caràcter fort, molt seca. Trenta i tants anys.

Carme: Filla de Manola, amiga d'Estela dona d’idees avançades, un poc atrevida.

Rosario: Amiga de Manola.

Encarna: Amiga de Manola.

Nela: Sogra d’Arcadi.

Quarto d’estar de casa d’Arcadi, tresillo, un moble amb una tele, al costat una foto de Maria, dona d’Arcadi, amb un gerro-tet amb una rosa. Tot molt polit. Una taula d’escriptori amb un ordinador. Algunes cadires. L’acció transcorre en demà de la missa d’aniversari per Maria.

Escena 1

Abans d’obrir-se el teló s’escolta un minut la melodia «Begin de begine»
Arcadi i Manola.

Arcadi: (Assegut davant la taula de l’ordinador taral·lejant la melodia, pare la música) (Després mirant la foto) Quanta gent va vindre a l'aniversari, estava l’església de gom a gom, quant volien a Maria! (Sospire)... (Com si fera alguna cosa amb l’ordinador) Aquesta la guardaré en el fitxer d’ahir, a veure... aquesta és antiga, de les que vaig escanejar...

Manola: (Que ve de fora acostant-se a Arcadi) Mira que vestit m'he comprat. T’agrada?

Arcadi: Umm! Deixam, que ara he de guardar les fotos, si no se m'obliden, i no sé a on estan.

Manola: Amb melangia) Que guapos estàvem en aquesta foto.

Arcadi: Si, Maria portava aquell vestit roig que tant l’afavoria...

Monola: I Pepe que bona planta tenia, Jo, té en-recordes, d’aquells pantalons curts «shorts», van ser els primers que es portaren al poble. Pepe estava gelós per què tots em miraven.( Amb picardia) I tu, a què també em miraves?

Arcadi: En això pensava! A més, no me’n recorde.

Manola: Que boig. I el coloret dels llavis que et pareix (Posa els llavis de forma provocativa com si anara a fer un bes., segueix insinuar-se, posant-se quasi damunt d’ell)

Arcadi: (Menejant la rata de l'ordinador, notant-se que està nerviós) El que faltava, ara no em funcione la rata.

Manola: (Posant cara d’espantada) Que no et funciona la rata? Que li passa?

Arcadi: No ho sé. Ahir vaig estar fent solitaris tota la vesprada i no vaig tindre cap problema.

Manola: Home! Toda la vesprada! (A part) No m'estranya que no li funcione.

Arcadi: Hauré d’eixir a la tenda d’informàtica a veure si me l’arreglen o n’hauré de comprar una nova. (La cara Manola va alleujant-se)

Manola: (Apart amb picardia) Encara com, que és la de l'ordinador.

Arcadi: (Mirant a Manola con si no l’haguera vist abans) I tu com has entrat ací?

Manola: Quan anava a cridar a la porta eixia el teu gendre. I he pogut entrar sense que em vera la seca de la teua filla. S'està tant bé ací!

Arcadi: Ala anem, no siga que entre, i nos arme un escàndol.

Entra Estela mirant cap al moble de la tele. Vestida molt pudorosa, té l'aspecte de ser més recta que el pal d’una granera.

Escena 2

Arcadi, Manola i Estela

Estela: Pues no és polit mon pare, tot al seu lloc, la rosa, la foto..., si no fora per algunes descarà-es... (véu a Manola i Arcadi, i posa una cara de disgust que espanta) Mira per a on, que fa vostè ací.

Manola: Doncs, he vingut a fer-li una visita a ton pare. Què et sap greu?

Estela: Vaig a callar-me..., serà millor!

Arcadi: (Que ha estat absent de la conversació) Vaig a veure si poden arreglar-me la rata.

Estela: Què? (posa carra de sorpresa)

(Ixen Manola i Arcadi)

Escena 3

Estela

Estela: Ai Déu meu! Què li haurà passat? Tant tranquil que és mon pare i aquestes desvergonyides me’l tornaran boig, no sé què veuen en ell, però, no se les pot llevar de damunt, no sol la Manola, està la Rosario, l'Encarna i no sé quantes més... Segons m’han dit. I ara, què podrà ser això de la rata? Què hauran fet aquesta parella? Ai!, quina tragèdia! I damunt sola! Mira que el meu germà i aquesta «elementa» que té per dona... Aplegaren ahir just per a la missa i per poc se’n van abans que acabara. I Miquel.. Tant com s’ha alçat del llit, ala, al carrer, pareix que li faça fàstic estar amb mi. (se senta al sofà tota decaiguda).

(S’escolta el timbre de la porta, Estela s’alça i va ha obrir. Entra Carme)

Escena 4

Estela i Carme

Carme: Bon dia. (Se la veu contenta i vital)

Estrela: Això ja ho veurem. (Amb mala cara)

Carme: (Que no s’adona de la mala cara d’Estela) He esmorzat amb Conxin i Rosa en la pastisseria, i m’han posat al dia de tot el que corre pel poble. Saps, Adela per fi s’ha separat, mira que ha patit pobreta, i Xaro també, ara, aquesta és ella la «lagartona», no li n'ha fet de grosses a Rubén, tan bon xic que és...

Estela: Si, si de xarrameca. (Apart) (Si que m’agradaria veure com té la casa.) Com tens temps per a tindre el dissabte lliure?

Carme: Mira. Últimament he fet un tracte amb Lluïs, ell tots els dissabtes se les apanya, per anar a córrer o fer esports, sol o acompanyant als xics.

Estela: El normal.

Carme: Així que em vaig plantar i li vaig dir. Jo també treballe tota la setmana. Si el dissabte s et quedes en casa, farem entre els dos la faena, i si no, entre setmana, mirem que fem per compartir les tasques. Que jo també tinc dret de tindre el dissabte lliure.

Estela: I va acceptar?

Carme: Clar. I conten que està de compartir!

Estela: (Apart) Hi ha qui té sort. (parlant amb Carme de forma airada) I d’aquesta casa no t’han contat res en la pastisseria?

Carme: No! Però... tu? El teu germà?

Estela: No van per així els trits.... Mira, fa un moment m’he trobat a ta mare ací, i estava amb mon pare d’unes formes que no m’han agradat gens.

Carme: (A part) Què rotllo s'haurà pensat està.

Estela: Més això no és el més greu. Tant com he entrat, mon pare ha eixit corren dient que la rata no li funciona, i s’anava a què li l'arreglaren. Ja en diràs tu, que penses que hauran fet aquests destarifats.

Carme: Va, no hi haurà per tant. Ja saps que ma mare és un poc llançada i que li agrada provocar, però aplegar a més?... Ho dubte.

Estela: Pot ser. Però això de la rata?

(Toquen el timbre va ha obrir Estela i entren Rosario i Encarna es queda la porta oberta)

Escena 5

Estela, Carme, Rosario i Encarna

Rosario: Bon dia. Que no està Arcadi?

Estrela: Vostés faltaven. Per a què el busquen?

Encarna: Ai! Xica, sí que té disguste que vinguen.

Estela: I tant! Ja m’han contat tota l’entra que han fet vostés a aquesta casa durant tot l’any.

Encarna: No. Si xafarderes n’hi ha prou.

Rosario: Estela, no sé què penses, més tu ja saps que nosaltres i els nostres marits vam ser els millors amics que van tindre els teus pares, i que vam estar al costat de ta mare. Fins al final.

Estela: (Suavitzant el caràcter) Si ja ho sé. Però...?

Encarna: Quan va faltar ta mare, i vau deixar sol a ton pare. No cal recordar-te que el mateix dia de l'enterro, tu i el teu germà vau eixir cap al vostre lloc d’estampida.

Rosario: Ton pare va caure en una tristor que tan sols de veure’l feia pena.

Encarna: Oi que sí! El veies passar pel carrer i et queia el món damunt.

Rosario: Tant era així que per animar-lo, vam pensar proposar-li que nos ajudara amb l'aprenentatge d’informàtica, ja que anàvem al curs del centre de majors i no apreníem res.

Encarna: Així, que començàrem a fer un àlbum de fotos.

Rosario: Sí. D’eixos digitals.

Encarna: De tota la nostra vida. I en això estem. Quins records, quina tendresa, sobre tot ton pare al tractar les fotos de ta mare, el cas, és que tots hem plorat.

Rosario: Més entre melangia, plors i somriures, a poc a poc han anat fent l'àlbum i ton pare s’ha anat animant. Hui pareix un altre home, fins es veu amb una mica d’il·lusió.

Encarna: Més, que empremta va deixar ta mare! Per a ell, la seua Maria sempre està present.

Rosario: Com no havia de ser així, sent ella tan excepcional!

Encarna: La Manola, tu ja sap com és, li fa algunes carantoines, més ell no li fa cas, o bé no se n’adone.

Rosario: Manola.. Pobra. Fa tant de temps que està sola.

(entra Nela)

Escena 6

(Les de l’anterior més Nela)

Nela: (cridant) Bon dia, qui és ací.

Estela: Bon dia, iaia (La besa).

Nela: Quan venia cap ací m’he creuat amb Arcadi. Anava tot enfurit. I no sé què m’ha dit d’una rata.

Estela: (Dirigint-se a les tres) Veieu.

Nela: Si, i de què anava a la tenda de la Cooperativa, per a comprar alguna cosa per a matar-la.

Estela: Una rata! Ací una rata! (Es posa nerviosa i puja damunt una cadira)
S'arme un bon sarrabastall cada una corre d’una part a l'altra de l'escenari, Rosario agarra una granera i comença a perseguir a la suposada rata)

Encarna: Per allí, per allí.

Rosario: On està la rata, on està.

Carme: Ai, que em mossega.

Nela: (Sense immutar-se) Que passa.

Rosario: Però on està?

Encarna: Pareu, pareu, que no se’n veu cap.

(Es parent totes)

Entren Arcadi i Manola.

Escena 7

Tots els personatges

Manola:(A part sols a Arcadi) Això no pot quedar així, he d'aclarir-lo amb la teua filla.

Arcadi: Bé, crec que ara tindràs una bona ocasió. (Donant una ullada a tots els presents amb sorpresa) A més, estem tots.

Estela: D’on vens pare?

Arcadi: D’on he de vindre, de comprar una rata per l’ordinador. Que pensaves?

Estela: Jo? Res..., res. (Se la nota avergonyida)

Manola: (Dirigint-se a Estela) De la conversació que han tingut abans m’ha quedat un mal ressò que n'agradaria que aclariren. Quant va faltar ta mare, al vorer a ton pare tan trist, nosaltres tres...

Estela: Si, Encarna i Rosario ja m'han contat això de la informàtica.

Manola: Bé, jo crec que he de contar-te un poc més, del que elles t’han contat. Com tu bé sap ta mare per a mi, va ser com una germana, juntes les dos vam créixer, compartíem tot el que es podia compartir.

Nela: I tant. Si per a ella vas ser germana, per mi has sigut com a filla.

Manola: Quan ens vam casar, seguí l’amistat, sa casa per a mi era un temple, la meua per a ella també. Quan va faltar el meu Pere, el fet de ajudar-me amb ella, va ser per mi de gran ajuda. Mai em va passar pel cap faltar-li en alguna cosa.

Carme: Així, ha sigut sempre.

Manola: A tom pare. Jo sempre l’he vist com un home extraordinari i el seu comportament durant tota la malaltia de ta mare, va agran-dar la consideració que sempre li havia tingut.

Estela: Com no havia de ser així?

Manola: En aquest any,degut als romans aquest de la informàtica hem estat sovint en contacte i de vegades sols, cada dia m’encontrava més a gust amb ell. I no tinc per què amagar-lo, alguna cosa... com un cuquet sentia per ací dins. (Se senyala el cos, poden fer-lo tant sensual com vulguen) No negue, que alguna coqueteria he gastat amb ell.

Rosario: Gros es veu que és el cuquet. I prou que te insinua-ves. (Que no es note gens malicia en el comentari, mes be complicitat)

Manola: Si, malgrat totes les insinuacions, el cas que m’ha fet. (Mirant amb cara de pena a Arcadi)

Arcadi: Ai,Manola! Creus que no me n’adonava de les teues carantoines i insinuacions. Quin home no es sentiria afalagat al ser requerit per una dona com tu?

Manola: Més...?

Arcadi: Però sempre que intentava donar-te joc, el record de Maria, em portava a comparar, i no em deixava seguir endavant. No és que guanyara cap de les dos, més jo sentia com si us traïa.

Manola: Creus que no t’entec! Més com puc jo, no respectar els teus records! Penses que jo em sentiria traïda, per què te’n recordares de Maria? Com es poden oblidar els millors anys de la vida? Jo també recorde al Pere i tal vegada alguna mirada teua me’l feia present.

Arcadi: Si, però...

Manola: Però ens queda molta vida al davant i la poden aprofitar. No serà el fog dels vint anys, més, ens farem companyia i alguna brasa encara ens queda.

Arcadi: Tal vegada. Però ...(Mirant el retrat de Maria com si li demanara parer).

Estela: (Fent mala cara mira a Nela) Iaia degui’ls tot el que li deuen a ma mare. Que burla seria, ajuntar-se aquests dos?

Nela: Estela. Manola i ta mare van ser molt bones amigues, quan vam tindre problemes sempre es van ajudar, tant l'una com l'altra, axó no crea cap deute, doncs era reciprocitat.

Encarna: Així és

Nela: I quant a ta mare en els últims moments dos coses em va esposar, una que sentia anar-se’n tan aviat per no poder compensar tot el que de ton pare havia rebut.

Rosario: (A part) Que gran dona.

Nela: I altra, que si Arcadi refera la vida al costat de una dona de bé, que havia de donar-li suport. Més dona de bé que Manola? Que com a filla sempre l'he considerà.

Estela: (Ja més relat-ja) És que només xafar el poble m’havien vengut a contar...I tan sols pel que diran, així ho havia agarrat... Si la felicitat de mon pare és per a mi el principal! Pare pots fer el que vulgues, sempre em tindràs al teu costat. (abraça a som pare).

Carme: Estela tria bé a qui escoltes. I baixa del burro... També amb Miquel. Deixa’l que col·labore en la casa, encara que siga un desmanyotat, posa-li les coses clares, que ell et contestarà, i segur que serà per a bé. Si no, acabareu en boca dels esmorzars de la pastisseria. I no oblides al teu germà,pensa perquè se’n va anar tant de sovint, baixant un poquet del burro segur que es pot arreglar.

Arcadi: Ara tindre jo que parlar. Gràcies Nela i Estela per tot el que heu expressat.(Manola i Arcadi s’acostem al primer pla de l'escenari mentre que és altres personatges se'n van al fons, quedant en foscor) Manola, t'agraïsc la teua estima, mes no estic encara preparat.

Manola: Si no estàs preparat no t'amoïnes, podem esperar

Arcadi: Més, de moment poden de tant en tant eixir ha de sopar, ha ballar, al cine i així anirem parlant.

Manola: Clar que si, em pareix bé.

Arcadi: Qui sap si dins d’uns mesos acabe per madurar. Gaudint aquest moment i després Déu proveirà.

Manola: Val per a mi. Ja el faré jo proveir! Ja crec que madura-ras!.(A part) Com que em dic Manola la del Mercat!

Arcadi: Més si no, sempre ens quedara... l’àlbum digital.

(És mirem i s'agarren de les mans.)

Es tanque el teló i mentre s’escolte la melodia de«As time goes by» El temps passarà de la pel·lícula Casablanca.

TELÓ

L’Alcora 16 de març 2019.

Vicente Sancho Grangel