L’àlbum digital

Sainet en un acte

Vicente Sancho Grangel

Personatges:

L’Arcadi: Viudo. Molt polit, vestit de forma impecable, pantalons de pinces i una rebeca de punt. Sembla un poc despistat. Uns seixanta i pocs anys

La Manola: Viuda. Poc més o menys de la mateixa edat que L’Arcadi. De caràcter viu, un poc llançadeta. Vist de manera molt provocativa

L’Estela: Filla d’L’Arcadi. Dona de caràcter fort, molt seca. En la trentena

La Carme: Filla de La Manola i amiga d'Estela. Dona d’idees avançades, un poc atrevida

La Rosario: Amiga de La Manola

l’Encarna: Amiga de La ManolaLa Nela: Sogra d’L’Arcadi

L’Adela: Descarada, desinhibida en assumptes de sexe 

La Teresa: Seriosa, però de llengua tallant

La Rosa: Castellana. Més innocent, però també amb un poc de verí

L’Amparo: Com Teresa

La Lolita: Una Lolita seductora i infantil

Quarto d’estar de casa de l’L’Arcadi. Un tresillo, un moble amb un televisor. Al costat, una foto de la Maria, la dona d’L’Arcadi, amb un gerro menut amb una rosa. Tot molt polit. Una taula d’escriptori amb un ordinador. Algunes cadires. L’acció transcorre l'endemà de la missa d’aniversari per la Maria.

ESCENA I

(Abans d’obrir-se el teló s’escolta la melodia «Begin de begine»
durant un minut)

L’Arcadi i la Manola

L’Arcadi: (Assegut davant la taula de l’ordinador taral·lejant la melodia. S’atura la música. Després mirant la foto) Quanta gent va vindre a l'aniversari.  L’església estava de gom a gom. Quant volien a la Maria! (Sospira)... (Com si fera alguna cosa amb l’ordinador) Aquesta la guardaré en el fitxer d’ahir, a veure... Aquesta és antiga, de les que vaig escanejar...

La Manola: (Que ve de fora acostant-se a l’Arcadi) Mira quin vestit m'he comprat. T’agrada?

L’Arcadi: Umm! Deixa’m estar, que ara he de guardar les fotos, si no se m'obliden, i no sé a on estan.

La Manola: (Amb melangia) Que guapos estàvem en aquesta foto...

L’Arcadi: Sí. Maria portava aquell vestit roig que tant l’afavoria...

La Manola: I, Pere… I jo, que maca que estava, te'n recordes? Amb aquells pantalons curts... ‘Shorts’, els deien. Van ser els primers que es portaren al poble. Pepe estava gelós perquè tots em miraven. (Amb picardia) Veritat que també tu em miraves?

L’Arcadi: En això pensava jo! A més, no me’n recorde.

La Manola: Que boig. I el coloret dels llavis, què et pareix? (Posa els llavis de forma provocativa com si anara a fer-li un bes. Segueix insinuant-se, posant-se quasi damunt d’ell).

L’Arcadi: (Menejant el ratolí de l'ordinador, notantse que està nerviós) El que faltava, ara no em funciona el ratolí.

La Manola: (Posant cara d’espantada) Que no et funciona el ratolí? Què li passa?

L’Arcadi: No ho sé. Ahir vaig estar fent solitaris tota la vesprada i no vaig tindre cap problema.

La Manola: Home! Tota la vesprada? (A part) No m'estranya que no li funcione...

L’Arcadi: Hauré d’eixir a la tenda d’informàtica a veure si me l’arreglen o   comprar-ne una, de nova (La cara de la Manola va alleujant-se).

La Manola: (Apart amb picardia) Per sort, és la de l'ordinador.

L’Arcadi: (Mirant a la Manola con si no l’haguera vist abans) I, tu, com has entrat ací?

La Manola: Mira, quan anava a cridar a la porta eixia el teu gendre. I he pogut entrar-hi sense que em vera la seca de la teua filla. S'està tan bé ací!

L’Arcadi: Hala, anem, no siga que hi entre, i ens arme un escàndol.

ESCENA I

L’Arcadi, La Manola i l’Estela

(Entra Estela mirant cap al moble de la televisió. Vestida molt pudorosa. Té l'aspecte de ser més recta que el pal d’una granera.)

Estela: Doncs, no és polit mon pare... Tot al seu lloc, la rosa, la foto..., si no fora per algunes descarades... (Veu la La Manola i L’Arcadi, i posa una cara de disgust que espanta) Mira per a on. Què fa vosté ací?

La Manola: Doncs, he vingut a fer-li una visita a ton pare. Que et sap greu?

Estela: Em callaré..., serà millor!

L’Arcadi: (Que ha estat absent de la conversació) Vaig a veure si poden arreglar-me el ratolí.

Estela: Què? (posa cara de sorpresa)

(Ixen la Manola i l’Arcadi)

ESCENA III

L’Estela

L’Estela: Ai Déu meu! Què li haurà passat? Tan tranquil que és mon pare i aquestes desvergonyides me’l tornaràn boig! No sé què veuen en ell, però no se les pot llevar del damunt! No només la Manola, també està la Rosario, l'Encarna i no sé quantes més, segons m’han dit... I, ara, què podrà ser això del ratolí? Què haurà fet aquesta parella? Ai! Quina tragèdia! I, damunt, sola! Mira que el meu germà i aquesta “elementa” que té per dona arribaren ahir just per a la missa i per poc se’n van abans que acabara. I, Miquel...Tal com s’ha alçat del llit, hala, al carrer. Pareix que li faça fàstic estar amb mi (se senta al sofà tota decaiguda).

(S’escolta el timbre de la porta. Estela s’alça i va a obrir. Entra Carme)

ESCENA IV

L’Estela i la Carme

La Carme: Bon dia! (Se la veu contenta i vital)

L’Estela: Això ja ho veurem... (Amb mala cara)

La Carme: (Que no s’adona de la mala cara de l’Estela) He esmorzat amb la Conxín i la Rosa a la pastisseria, i m’han posat al dia de tot el que corre pel poble. Saps? L’Adela, per fi, s’ha separat, mira que ha patit, pobreta; i, la Xaro, també. Ara, aquesta és la bandarra. No li n'ha fet, de grosses... al Rubén, tan bon xic que és...

L’Estela: Sí, sí de xarrameca. (Apart) Sí que m’agradaria veure com té la casa. (A la Carme). Com tens temps per a tindre el dissabte lliure?

La Carme: Mira. Últimament he fet un tracte amb Lluís, ell. tots els dissabtes se les apanya per anar a córrer o fer esports, sol o acompanyant als xics.

L’Estela: El normal.

La Carme: Així que em vaig plantar i li vaig dir: “Jo també treballe tota la setmana. Si els dissabtes et quedes a casa, farem entre els dos la faena i, si no, entre setmana mirem què fem per compartir les tasques. Que jo també tinc dret de tindre el dissabte lliure.”

L’Estela: I va acceptar?

La Carme: Clar. I content que està de compartir!

L’Estela: (Apart) Hi ha qui té sort. (Parlant amb Carme de forma airada) I, d’aquesta casa, no té n'han contat res a la pastisseria?

La Carme: No! Però... tu? El teu germà?

L’Estela: No van per ací els trets.... Mira, fa un moment m’he trobat ta mare ací i estava amb mon pare d’unes formes que no m’han agradat gens.

La Carme: (A part) Quin rotllo s'haurà pensat aquesta?

L’Estela: Però això no és el més greu. Tal com hi he entrat, mon pare ha eixit corrents dient que el ratolí no li funciona, i anava a què li l'arreglaren. Ja em diràs tu, què penses que hauran fet aquests destarifats!

La Carme: Va, no hi haurà per a tant. Ja saps que ma mare és un poc llançada i que li agrada provocar, però aplegar a més?... Ho dubte.

L’Estela: Potser. Però, i això del ratolí?

La Carme: Au, anem!... Que l’Eva, la Marta i la Inés ens estaran esperant a la pastisseria per fer la xarradeta i saludar-te.

(Ixen. L’escenari es queda uns segons buit)

(Personatges addicionals per a aquesta escena: cinc dones de la mateixa edat. Més o menys com la Rosario i l’Encarna)

ESCENA IV a

(Entra la Nela)

La Nela: Ja ha marxat. Mira que és difícil parlar amb ells... Venen de tard en tard i, com tenen tants compromisos, ...hala, la “uela”, l’última. L’Estela encara s’ha quedat una nit; a l’Andreu, quasi no el vaig veure. No vaig ni poder preguntar-li com estan. Ara, que no ha sigut diferent per al seu pare... Ai, els fills, el que costa criar-los i el cas que et fan...

(Truquen a la porta. Va a obrir la Nela i entren l’Adela, la Teresa, la Rosa, l’Amparo i la Lolita. Mentres, sona una música dels anys 60 o 70 —«Una chica yeye» o «Quince años», per exemple.)

ESCENA IV b

(La Nela, l’Adela, la Teresa, la Rosa, l’Amparo i la Lolita )

L’Adela: Hola, Nela, com està. Hi és l’Arcadi...? Veníem a veure les fotos de l’Àlbum.

La Nela: Estar, estic bé. Però més sola que la una. Ni està l’Arcadi, ni l’Estela, ni ningú. Ara anava a eixir per comprar un arreglet a la pastisseria perquè se l’enduga l’Estela. Quedeu-vos. Quedeu-vos, que torne de seguida.

(Ix la Nela.)

ESCENA IV c

(L’Adela, la Teresa, la Rosa, l’Amparo i la Lolita agarren les fotos de damunt la tauleta de l’ordinador.)

La Teresa: Mireu aquesta... Estan els quatre. La Manola no pot estar més provocadora. Vos recordeu d’aquells ‘shorts’ que portava amb aquell jersei beig tan cenyit entre les cuixes i el jersei marcant pitera… Va fer parlar a tot el poble.

L’Adela: Mira. Mira com mira la Manola a l’Arcadi. Sí, açò d’ara ve de llarg. Per a mi la Manola es va casar amb el Pere perquè l’Arcadi no li va fer cas.

L’Amparo: No crec que hi haguera res... Bona era la Maria amb el seu. En cas d’haver sospitat alguna cosa, no hauria sigut tan amiga de la Manola.

La Teresa: Va... deixeu-ho estar. Mireu aquesta. Ací, la que està acaragolada eres tu, Amparo... Ah! I no amb Vicent. Com li deien? Ah, Sí... Roberto. No tenia “labia”, el paio! A més, era de la capital.

L’Amparo: Un fantasma. Eixa no la poseu! Faltaria més que eixe estiguera en un àlbum de fotos a ma casa!

La Teresa: Després de tot el temps passat, pareix que encara queda un poc de ressentiment. Sí que et va entrar a fons!

L’Adela: (A part) Tot el que es podia.

La Rosa:  (Amb molt d’aire) Adela? Tu y mi Paco también estáis muy «acaramelats» en esta foto.  !No me lo habías contado!

L’Adela: Ai, Rosa. Açò va ser molt abans que tu vingueres al poble.

La Rosa:¿Pero fuisteis novios?

L’Adela: Va... No. No va ser res. Algun bes acompanyat d’alguna carícia. Quan començava a anar més seriosament, vas vindre tu. I, per a la forastera! 

Mira que el vas enganxar bé amb eixe parlar melós del sud! Ara, tampoc fora que jo ho sentirà molt... La veritat és que Manel m’agradava més. Però…

La Teresa : Pobret, no sé com no l’ofegaves de tant que t'hi apretaves als guateques.

(Riuen totes)

La Teresa: Si ens posem a traure’n,... aquesta no vull que la poseu.

L’Adela: Per què? Si estem que pareixem artistes de cine.

La Teresa: Seràs tu. Jo tinc un ull tancat i pareix que estic torteta.

La Rosa: Teresa... Pero... ¿Esta no es la que va en el libro El poble en blanc i negre?

La Teresa: (Lamentant-se) Sí que va,... sí que va. Quan me la van fer no vaig voler comprar-la. Vaig discutir amb el fotògraf. Li vaig dir de tot, que no sabia fer fotos, i que se la posara per algun lloc que val més no nomenar. Ara no sé qui li l’haurà portada a Pipi perquè la publique. Però m’agradaria saber-ho. (Això últim amb to amenaçant)

La Rosa: Pues, sí ya l’ha visto tota la gent. ¿Por qué no la hemos de posar?

L’Adela: És la millor foto que hi ha, clar... si no fora per l’ull tancat de Teresa.

(Riuen de burleta mirant-se totes, menys Teresa)

La Teresa: Mira, Lolita, esta. Està el teu Tàfol. Pareixem alumnes de primer de batxiller d’excursió i, ell, el professor. I, tu, pareixes una pàrvula.

La Lolita: Total, només té deu anys més que jo.

La Teresa: Sí, sí, i els que pengen... Tant cria i bé que vas saber enredar-lo. Va ser sonada, la fugida.

L’Adela: Tant que ton pare volia que, a Tàfol, el tancaren per rapte de menors.

La Lolita: Si jo ja tenia díhuit anys.

L’Adela: Sí, però llavors érem majors d’edat als vint-i-u.

La Lolita: Què volíeu que fera? Mon pare no el volia veure ni en foto.

L’Adela: Com? Si eren amics de farra.

La Teresa: Per això.

La Lolita: Ben bé que ens ha anat. Al ser major sempre m’ha tractat com si fora una xiqueta, fins i tot, em portava a la fira i es quedava mirant-me mentre jo pujava a les atraccions, em comprava cotó-en-pèl dolç i pomes ensucrades.

La Teresa: Sí, com que sempre has sigut una cria... I ara.

La Lolita: Ara em tracta millor que mai. Tan sols que a mi m’agradaria eixir més algun dissabte a sopar, a ballar, a fer algun viatget... i, ell, que no, que ja no tenim edat per moure’ns per eixos mons. Serà ell! I, mira, que li farem! Amb el que m’agrada viatjar! Ara tancada com una monja!

L’Adela: Si això de monja sols és per no eixir de casa, encara bé. Però...

La Lolita: Què et penses, que soc com tu? A mi, això ja fa anys que no em fa falta.

L’Adela: Quin remei! (Fan gests de passar a majors. Truquen a la porta, va Teresa a obrir. Entren Rosario i Encarna.)

ESCENA IV e

(L’Adela, la Teresa, la Rosa, l’Amparo, la Lolita, la Rosario i l’Encarna)

La Rosario: Bona vesprada, (un poc de burleta) i bona reunió també.

L’Encarna: (Renyint-les) Què... a regirar el que es puga?

L’Adela: (amb to desafiant) Com que estaven damunt la tauleta ens ha pogut la curiositat. De tota manera l’àlbum que fem és per a totes. Caldrà que nosaltres també opinem sobre les fotos que posem, no?

La Rosa: Ni que fóreu les ames.

La Rosario: Clar que n'heu d’opinar.

L’Amparo: Ja podem començar. La que estic amb Roberto s'ha de traure.

La Teresa: La que estic amb l’ull tancat també.

La Rosa: La que mi Paco está abrazado a l’Adela tampoco me hace gracia que estiga.

La Lolita: Jo no en vull cap amb la descarada de l’Adela.

La Rosario: Si anem així, no en posarem cap. És la nostra joventut i, després del temps que ha passat, crec que tots els records diuen alguna cosa. Teresa, tu no pots riure’t de la foto de l’ull tancat? I, de la importància que li vas donar que, fins i tot vas renyir amb el fotògraf? Amparo, i tu no pots recordar a Roberto amb la tendresa d’aquella relació en què, tu, innocent, vas començar a descobrir l’amor? I, Rosa, quin orgull pots tindre que Paco, tan prompte com et va veure, va deixar de picotejar d’ací i d’allà, i es va pegar a la teua falda com una paparra? Crec que tot açò cal que ho mirem amb orgull... De segur que ens farà caure unes quantes llàgrimes... I, per damunt de tot, veure-ho amb satisfacció. El que hem fet i mantingut en aquesta vida no és per a menys.

L’Encarna: I que ho digues. Si no haguera sigut per nosaltres, a veure què hagueren fet els cudols dels nostres homes.

La Teresa: Tens raó. Però...

L’Amparo: Anem, que ací ja es veu qui talla l'abadejo.

La Rosa: Sí, ya se ve quines són les tres «mosquiteras» que acompañan al

D’Artacan.

L’Adela: Entre les tres, el tenen encantat.

(Ixen l’Adela, la Teresa, la Rosa, l’Amparo i la Lolita amb gests de no estar d’acord. La Rosario i l’Encarna remiren les fotos. Se sent la porta i entren l’Estela i la Carmen)

ESCENA V

L’Estela, la Carme, la Rosario i l’Encarna

(Toquen el timbre. Va a obrir l’Estela i hi entren la Rosario i l’Encarna. La porta es queda oberta.)

L’Estela: Vostés ací? No, si açò pareix casa Roque...

L’Encarna: Ai, xica! Sí que et disgusta que vinguen a veure a ton pare.

L’Estela: I tant! Ja m’han contat tota l’entrada que han fet vostés en aquesta casa durant tot l’any.

L’Encarna: No, si xafarderes, n’hi ha bastants.

La Rosario: Estela, no sé què en penses, però tu ja saps que nosaltres i els nostres marits vam ser els millors amics que van tindre els teus pares, i que vam estar al costat de ta mare fins al final.

L’Estela: (Suavitzant el caràcter) Si ja ho sé. Però...?

L’Encarna: Quan va faltar ta mare i vau deixar sol a ton pare. No cal recordar-te que el mateix dia de l'enterrament, tu i el teu germà vau eixir d’estampida cap al vostre lloc.

La Rosario: Ton pare va caure en una tristor que, tan sols de veure’l, feia pena.

L’Encarna: Oi que sí? El veies passar pel carrer i et queia el món al damunt.

La Rosario: Tant era així que, per animar-lo, vam pensar de proposar-li que ens ajudara amb l'aprenentatge d’informàtica ja que anàvem al curs del centre de majors i no apreníem res.

L’Encarna: Així que començàrem a fer un àlbum de fotos.

La Rosario: Sí, d’eixos digitals.

L’Encarna: De tota la nostra vida. I amb això estem. Quins records, quina tendresa, sobre tot ton pare al tractar les fotos de ta mare. El cas és que tots hem plorat.

La Rosario: Mes, entre melangia, plors i somriures, a poc a poc hem anat fent l'àlbum i ton pare s’ha anat recuperant. Hui pareix un altre home. Tant és així que ara se'l veu amb una mica d’il·lusió.

L’Encarna: Però, quina empremta va deixar ta mare! Per a ell, la seua Maria sempre està present.

La Rosario: Com no havia de ser així, sent ella tan excepcional!

L’Encarna: La Manola, tu ja saps com és. Li fa algunes carantoines, però ell no li fa cas, o bé no se n’adona.

La Rosario: La Manola... Pobra. Fa tant de temps que està sola...

(Entra la Nela)

ESCENA VI

(Les de l’anterior escena més la Nela)

La Nela: (Cridant) Bon dia, qui és ací?

L’Estela: Bon dia, iaia (la besa).

La Nela: Quan venia cap ací m’he creuat amb l’Arcadi. Anava tot enfurit. I no sé què m’ha dit d’un ratolí.

L’Estela: (Dirigint-se a les tres) Veieu?

La Nela: Sí, i que anava a la tenda de la Cooperativa per a comprar alguna cosa per a matar-lo.

L’Estela: Un ratolí! Ací, un ratolí! (Es posa nerviosa i puja damunt una cadira. S'arma un bon sarrabastall. Cada una corre d’una part a l'altra de l'escenari. La Rosario agarra una granera i comença a perseguir el suposat ratolí.)

La Rosario: Per allí, per allí!

La Rosario: On està el ratolí? On està?

La Carme: Ai, que em mossega!

La Nela: (Sense immutar-se) Què passa?

La Rosario: Però, on està?

L’Encarna: Pareu, pareu, que no se’n veu cap!

(Es paren totes)

(Entren l’Arcadi i la Manola.)

escena vii

tots els personatges

La Manola:(A banda, sols a l’Arcadi) Això no pot quedar així, he d'aclarir-ho amb la teua filla.

L’Arcadi: Bé, crec que ara tindràs una bona ocasió. (Donant una ullada a tots els presents amb sorpresa) A més, estem tots.

L’Estela: D’on vens, pare?

L’Arcadi: D’on he de vindre? De comprar un ratolí per a l’ordinador. Què pensaves?

L’Estela: Jo? Res..., res... (Se li nota avergonyida)

La Manola: (Dirigint-se a l’Estela) De la conversació que hem tingut abans se m’ha quedat un mal ressò que m'agradaria que aclarírem. Quan va faltar ta mare, al vore a ton pare tan trist, nosaltres tres...

L’Estela: Sí, l’Encarna i la Rosario ja m'han contat això de la informàtica.

La Manola: Bé, jo crec que he de explicar-te un poc més del que elles t’han contat. Com tu bé saps, ta mare, per a mi, va ser com una germana. Juntes  vam créixer, les dos. Compartíem tot el que es podia compartir.

La Nela: I tant. Si per a ella vas ser una germana, per a mi has sigut com una filla.

La Manola: Quan ens vam casar, va seguir l’amistat, però sa casa per a mi era un temple; la meua, per a ella, també. Quan va faltar el meu Pere, el fet que ella em fera costat va ser per a mi de gran ajuda. Mai no em va passar pel cap faltar-li en alguna cosa.

La Carme: Així ha sigut sempre.

La Manola: A ton pare, jo sempre l’he vist com un home extraordinari i el seu comportament durant tota la malaltia de ta mare va engrandir la consideració que sempre li havia tingut.

L’Estela: Com no havia de ser així?

La Manola: En aquest any, a causa d’aquest romanç de la informàtica, hem estat sovint en contacte i moltes vegades a soles. Cada dia em trobava més a gust amb ell. I no tinc perquè amagar-ho: alguna cosa... com un cuquet sentia per ací dins (S’assenyala el cos sensualment.) No negue que alguna coqueteria he gastat amb ell.

La Rosario: Gros es veu que és el cuquet. I bastant que t’hi insinuaves (Sense gens de malícia, més bé complicitat).

La Manola: Sí, malgrat totes les insinuacions, el cas que m’ha fet ell... (Mirant amb cara de pena a l’Arcadi.)

L’Arcadi: Ai, Manola! Creus que no me n’adonava, de les teues carantoines i insinuacions? Quin home no se sentiria afalagat en ser requerit per una dona com tu?

La Manola: Aleshores...?

L’Arcadi: Però, sempre que intentava seguir-te el joc, el record de la Maria em portava a comparar, i no em deixava seguir endavant. No és que guanyara cap de les dos, mes jo sentia com si vos traïra.

La Manola: Creus que no t’entec! Però, com puc jo no respectar els teus records?! Penses que jo em sentiria traïda perquè te’n recordares de la Maria? Com es poden oblidar els millors anys de la vida? Jo també recorde el Pere i de vegades alguna mirada teua me’l feia present.

L’Arcadi: Sí, però...

La Manola: Però ens queda molta vida per endavant i la podem aprofitar. No serà el foc dels vint anys, però ens farem companyia i alguna brasa encara ens queda.

L’Arcadi: Tal vegada, però... (Mirant el retrat de la Maria com si li demanara permís).

L’Estela: (Fent mala cara mira la Nela) Iaia diga’ls tot el que li deuen a ma mare. Quina burla seria que s’ajuntaren aquests dos?

La Nela: Estela, la Manola i ta mare van ser molt bones amigues. Quan vam tindre problemes sempre es van ajudar, tant l'una com l'altra. Això no crea cap deute, ja que tot era per amistat.

L’Encarna: Així és.

La Nela: En quant a ta mare. En els últims moments, dos coses em va dir. Una, que sentia anar-se’n tan prompte per no poder compensar tot el que de ton pare havia rebut.

La Rosario: (A part) Una gran senyora!

La Nela: I, l'altra que, si l’Arcadi trobava una dona de bé i refeia la vida al seu costat, havia de donar-li suport. Més dona de bé que la Manola? Que com a filla sempre l'he considerada.

L’Estela: (Ja més relaxada) És que només xafar el poble m’havien vingut a contar... I tan sols pel que diran... Però... Si la felicitat de mon pare és per a mi allò principal! Pare, pots fer el que vulgues, sempre em tindràs al teu costat! (Abraça son pare)

La Carme: Estela, tria bé a qui escoltes. I baixa del burro... També amb Miquel. Deixa’l que col·labore a casa, encara que siga un desmanyotat. Posa-li les coses clares, que ell t'ajudarà, i de segur que serà per a bé. Si no, acabareu en boca de les que esmorzen a la pastisseria. I no oblides el teu germà. Pensa què se’n va anar amb tanta pressa per no parlar amb tu. Baixant un poquet del burro segurament que tot es pot arreglar.

L’Arcadi: Ara hauré jo de parlar. Gràcies, Nela i Estela, per tot el que heu expressat (La Manola i l’Arcadi s’acosten al primer pla de l'escenari mentre que els altres personatges se'n van al fons i queden en la foscor). Manola, t'agraïsc la teua estima, però no estic encara preparat.

La Manola: Si no estàs preparat, no t'amoïnes, podem esperar.

L’Arcadi: De moment podem, de tant en tant, eixir a sopar, a ballar, al cine i així anirem parlant.

La Manola: Clar que sí, em pareix bé.

L’Arcadi: Qui sap si dins d’uns mesos aquesta relació acaba per madurar. Gaudim d’aquest moment i després Déu proveirà.

La Manola: Val per a mi.( a part dirigint-se al public) Ja el faré jo proveir! Ja crec que maduraràs! Com que em dic Manola la del mercat!

L’Arcadi: Si no, sempre ens quedarà... l’àlbum digital.

(Es miren i s'agarren de les mans.)

Es tanca el teló i mentre s’escolta la melodia de «As time goes by» El temps passarà de la pel·lícula Casablanca i ells ballen agafat com abans.

TELÓ

l’Alcora, 16 de març 2019

Vicente Sancho Grangel

.