Etiquetas

viernes, 27 de agosto de 2021

La finca del tio Toni.

Quan anàvem a conrear la finca de les Foies, a migdia, només seure baix la garrofera del cantell, el vèiem vindre a dinar i fer la xarrada amb nosaltres, era un home major, més aviat diria que vell, m’agradava escoltar-ho. Com tots els vells la seua conversa tractava d’un temps passat, quan era jove, i de les penalitats que va haver-hi de passar i dels èxits aconseguits, La nostra finca afrontava amb la d’ell per la part d’avall de la clotada. A mi sempre em va cridar l’atenció, l’estima que se li notava per la seua finca. Un dia, no recorde quina conversa portàvem, que li va donar peu a contar-nos la història de la finca, va començar dient:


‘Poc després de casar-me, mon pare va decidir deixar-nos la terra, jo era el més jove de sis germans, la hisenda dels meus pares, no era pas llarga, però per mantenir una família era suficient, quan els germans ens la vam repartir va resultar escassa per a cadascun, els meus germans, Sento, Quico i Nelo li van vendre la seua part a Tàfol, el major, que era casat amb una dona d’una família benestant i disposava de diners, i van marxar a Barcelona, Maria i el seu marit van arreplegar una hisenda suficient per a anar tirant i van seguir al poble, Senteta i jo no teníem diners per comprar, però amb el que em va tocar a mi, i el poc d’ella, vam poder aguantar els primers anys abans de tindre fills, després va ser més fotut’.

‘Quan la vaig heretar, la finca, tan sols era la parada del clot, els bancals del pany eren de la vila. La parada, estava plantada de vinya, per aquells anys, de primers de segle, el vi es pagava molt bé, per causa del cuci s’havien arruïnat totes les vinyes a França, i el vi se l’emportaven allí, però el cuc va arribar també ací, i la vinya es va morir. Vaig haver d’arrancar les rabasses que quedaven, i vaig xarugar la parada per sembrar blat, almenys no ens faltaria el pa. Els primers anys el blat es feia molt bo, per dir-vos que un any vaig replegar més de vint cavallons de setze garbes, i de gra, set cafissos i cinc barcelles, més de huit-cents quilos, prou per a casa i encara en vaig vendre un poc.’

‘Al tercer any, la parada va començar a no rendir, tant, com que al quart, no vaig replegar ni el gra sembrat. Va ser llavors, quan un dia d’estiu que estava llaurant-la, per veure si amb més conreu es tornava a recuperar la terra, i tornaven les bones collites, quan va passar per ací el tio Ramon del mas de Dalt, (aquest home sabia llegir, i deien que en sa casa ténia un llibre molt gros, que havia escrit un capellà que li deien Cavanilles, feia més de cent anys, on explicava com s’havien de conrear un gran nombre de plantes) em va dir ‘Toni si no fas una roda de cultius tan es val que llaures com que no’. Una roda de cultius. Com?. Si tan sols tinc la parada per poder sembrar! Va ser aleshores quan vaig pensar, i si l’Ajuntament em venguera el pany? No va haver-hi cap inconvenient, tan sols que el van valorar en dos-cents duros, i jo no en tenia cap.’


‘Vaig tocar algunes portes, (entre elles la del meu germà Tàfol) i em van deixar els diners. No cregueu, que per retornar-los, vaig haver d’anar un any al Prat de Llobregat a treballar a l’horta, just quan la Setmana Tràgica. Vaig agarrar tanta por, que molt mal m’hauria de trobar per tornar a Barcelona. Així que els dos anys següents, em vaig ajuntar amb una quadrilla que feia la campanya de la sega, començàvem a primers de juny a la Plana Baixa i acabàvem a finals d’agost a Alcalà de la Selva. Eixíem de casa tan sols amb la falç i el soquet, i amb sort tornàvem amb una quarantena de duros a la butxaca. Ja us contaré un altre dia aquesta peripècia. Senteta es quedava sola amb els xiquets, calia que fera tota la faena, ja que no podíem abandonar el que teníem ací. Així vam tornar els diners’.

‘Ja teníem la terra, llavors el problema era com treballar-la, com rompre l’erm. No era faena per un home sol, així que em vaig posar d’acord amb Pepe el Roig, i Nelo la Séquia, i vam fer conlloga. Jo feia un jornal amb el matxo llaurant-los les garroferes i ells em feien dos per mi, rompent l’erm, els tres, amb aixada-estreta, perpal i maça, vam cavar la terra, vam traure la pedra i vam fer les parets. A la fi van quedar dos bancals prou plans i una escalonada de bancalets penjats més menuts. Els bancals grans els vaig deixar com terra campa, i l’escalonada la vaig plantar de garroferes.’


‘Després vaig començar a alternar els cultius, els dos primers anys com la parada del clot estava tan esgotada, la vaig sembrar de llegums, faves, pesolina, guixes, cigrons, fins llavor de napii per als pardalets, (jo caçava a l’enfilat). Un dels bancals, un el vaig sembrar blat i l’altre el vaig repartir entre ordi, civada i sègol, així vaig anant rodant uns anys fins que van portar el peu americà per a la vinya. El vi tenia bona eixida, i ho vaig plantar tot de vinya. Ara fa uns anys que la verema no la volen a cap preu, m’ha calgut arrancat la vinya i he plantat ametlers, ja veurem com anirà, açò és molt gelat, ja veurem que aclarim’ .


He tardat més de quaranta anys en tornar a passar pel lloc on es troba la finca del tio Toni. Ell va morir, i la finca la va heretar un dels seus fills. Com a tots ens ha passat, la poca rendibilitat de la terra i la dedicació a la indústria, va fer que els fills abandoren el conreu de la terra. Hui la finca està plena de pins, queden alguns ametllers mig secs, amb algun rebrot verd, que sembla estar esperant la mor definitiva, les garroferes munten amunt per rebre un raig de sol en una lluita desigual amb els pins. Olivons, argilagues, esparregueres, coscoll, matissesiii i tota mena de matolls, cobreixen tot el sotabosc, amb un embolic de branques, que no deixen passar a ningú per cap lloc. Tan sols un consol, els pins són els més grans de la contornada.



iEs refereix a la fil·loxera.


iiColza

iiiLlentiscle.

No hay comentarios:

Publicar un comentario