El Dr, Santos (un relat entre els records i la fantasia)

El Dr Santos 

De vegades en els meus pensaments ens creue la realitat viscuda amb històries llegides en qualsevol novel·la de la qual aleshores no recorde el títol, la història que relata-re, és una d’aquestes.

Corria l’estiu de l’any mil nou-cents seixanta-un, jo tenia catorze anys complits i com tots els adolescents en aquella època ja treballava a una fàbrica de taulells, concretament la Tilesa, aquesta s’havia muntat en una part de la construcció que abans ocupava la ‘Fàbrica Gran’, a la part on la fatxa nord donava a la plaça Sant Francesc.

A la una de migdia, disposaven d’una hora per anar a dinar, però com les cases on vivien no estaven gaire lluny de la fàbrica, engolien el dinar a tota presa i a la mitja ja estaven de tornada, asseguts a la vorera, que la fabrica tenia a la cara nord, enfront de la plaça; allí els més majors contaven tota classe d’històries que els més joves escoltaven amb una atenció barrellada d’admiració i incredulitat. De vegades les converses tractaven sobre fets ocorreguts en la pensió, bar o cafetí que hi havia a la vorera d’enfront.

Per llavors el poble disposava de tres metges, els quals atenien als malalts que com és normal hi havia a la població; les substitucions per vacances, malaltia o altres, les suplien ells mateixos, sense cap reforç alien, augmentant les seues hores de treball, aquest va ser el motiu per què aquell estiu contractaren entre els tres al Dr, Santos.

La quadrilla d’asseguts a la vorera de la Tilesa, ens van adonar-nos com un home, calb, baixet, un poc gruixut, portant un vestit formal però vell i desgastat, s’assagava amb una cadira a la vorera del bar al costat de la porta amb una ampolla de vi (d’aquell que s’embotellava a Sant Mateu), i un got i a poc a poc anava bevent el vi, no sé quant de tems li costava apurar la ampolla, ja que, la ‘campana’ de la fàbrica en cridava a la llavor abans que acabar-hi, però qui pudia gaudir d’una estona més, abans d’incorporar-se al tall, deia que el litre de vi passava per la gola del personatge.

Al cap de dos dies de repetir-hi el fet, nos assabentaren que el personatge de l’ampolla era el Dr. Santos.

La notícia del beure del metge, va córrer com pólvora de traca pel poble, la gent anava amb port a la consulta, més la veritat era que el Dr. Santos tractava molt bé als pacients i els tractaments que manava eren molt eficaços, inclús va curar alguna ferida cosint els punts d’una manera magistral; malgrat l’ampolla de vi, la gent va anar agarrant confiança i acudien a la consulta sense cap mena de reserva.

Les bones pràctiques del metge, i la seua manera de vida, van donar peu a tota mane de suposicions; uns van especular de què es tractava d’un cirurgià prominent que havia tingut una intervenció dolenta per culpa de l’alcohol, i l’havien expedientat prohibint-li operar, altres que si havia perdut la família en un accident, del se sentia culpable, altres en veu baixa, i mirant davant de qui parlaven, deien que era un catedràtic de prestigi que havia sigut expulsat de la carrera per motius polítics, tots afirmant que aquests eren els motius pel qual s’havia tirat a la beguda.

L’estiu va passar els malalts que havien tingut contacte amb el Dr. Santos uns van millorar altres com era d’esperar van seguir igual o van empitjorar, cosa per la qual cap retret calia fer-li; va acabar el contracte i un dia va agarrar l’autobús i marxa sense deixar direcció de destí, ni amics, ni enemics al poble. En el record d’algun pacient, sí que va quedar un alé d’agraïment a l’estrany Dr.Santos. 

L' Alcora, 1 de decembre 2020