sábado, 15 de septiembre de 2012

La caseta de les Bruixes

En homenatge a tots els que com jo foren xiquets treballadors en aquella Espanya que despertava de aquella desolació en que l'havia deixat la intransigència.

Treballadors del pintadó de la Tilesa en 1.961
La muntanya era el seu lloc de jocs, el poble se assentava sota d'ella, abraçant-la amb els nous barris que creixien al mateix temps que ells. La seva edat era al voltant dels tretze anys, i con era costum pronte deixarien de acudir a la escola i es posarien a treballar, el desenvolupament del sector tauleller feia que els xiquets encara que no tinguessen la edat legal pera treballar foren empleats en les fabriques amb l'interes dels pares, estimulat per la necessitat i el consentiment de empresaris i administració.

L'Alcora en el anys de 1950, se poden veure les primeres
construcción als barris nous, abraçant la muntanya

Aquell seria l'ultim estiu en que les seves correries per la muntanya portarien de cap a les seues mares, sempre preocupades per si algú es caiguera de algun dels roca-segats. En ells es trobaren dues sentiments ta mateix encontrats, per una part l'anar a treballar suposava el poder disposar de uns poc mes diners que els permetria poder anar al cine quant tinguessen ganes i inclús anar a berenar alguna vesprada al trinquet i veure alguna partida de pilota entre els mes re-nombrats jugador del poble, per altra havien escoltat contar als amics majors, les experiències dels primers dies de treball i de la poca consideració que els companys tenien en els xiquets treballador, així con la duresa del treball i lo monòtona i llarga que es feia jornada.

Construcció dels masest en la besant de la muntanya
En darrere, quedaven les fantasies forjades als voltams de les histories de aventures apreses en les ultimes peli-cules que havien vist, les guerres entre els barris desenvolupades en la muntanya en aquelles espases de fusta i llances de canya que mes de una vegada ens havien costat alguna ferida amb la consignen amonestació per part del pares i fins tot de alguna autoritat.

Parets de pedra seca, pera sostindre la poca terra
en les vessant de la muntanya, a vegades son mes
altes les parets, que amples els bancalets
La muntanya no en tenia per a ells cap de secret, l'havien patejat tota i en totes les direccions i besants, sabien de tots els raconets, i fins a tot, casi coneixien tots el xicotets bancals que aprofitant l'escassa terra sostinguda per aquelles parets de pedra seca, donaven suport a aquell ametlles retorçats i casi sec que malauradament feien un xicotet grapat de ametlles. Les garroferes no ens havien recuperat encara de aquella gelada tan comentada del any cinquanta-sis, i ensenyaven les seves branques seques que poc a poc anaven sent tallades pera donar una mica de calor a aquells nous veïns vinguts de tots els llocs de Espanya a l'ombra del desenvolupament industrial.

Carrer Grangel Girona, a l'esquerra se pot vore
unes cases tipiques contruides ens anys 50-60 del
segle passat.
La pedrera on temps abans se havia tret la pedra per fer els carreus de les escasses construccions nobles que n'havia en el poble, era una paret escalonada de blocs de pedra, i un amuntegament de pedres mes o menys grosses que havien segut rebutjades per no ser de la qualitat requerida. Ja per a aquells temps la major part de aquelles pedres havien segut retirades pera ser aprofitades en la construcció de les noves cases, aquelles que els mateixos treballador poc a poc “fora hores” després de la dura jornada en les fabriques havien anat alçant. Allí en la pedrera, havien tengut una gran batalla amb la banda de la plaça principal quant encimbellats en els escalons de la pedrera els havien fet fugir a pedra neta, tan con els cristians havien fet als moros en Covadonga, segons ens contava el mestre.

Malgrat l'escassesa de bens material, no faltava la imaginació i moltes vesprades consumien el tems contant histories sobre bruixes i tota mena de animals fantàstics, que en un passat no mont llunya havien fet grans destorces entre els habitants del poble.

L' Alcora ens el anays 30 del segle passat, al fons en  la
muntanya, on sols es poden vore les garroferes, no en
 havia res de malea.
N'havia en una part de la muntanya, en una paret de pedra seca que era part de una xicoteta escalonada de bancal-est que encara en aquells dies esbaten conreats, una xicoteta obertura formant un diminut espai semblant a una cova, no es sa-vie be si fos la imaginació de algun dels company o perquè es diguera per tot hom ací, els cas es que la anomenaren la “caseta de les bruixes”, estaven tan segurs de que heu era, que mai ens arrimaren a ella, i si alguna vegada ens haguera segut mes aviat passar pel ban-calet de la caseta, donaven un rodeig per no passar en front.
Zona de la muntanya on estava la caseta de les Bruixes.
Lo que queda de la caseta de les Bruixes.
Un dia quant algun dels company major havia complit ja els dotze any els van fer l' anim, era l'únic tros de muntanya que encara no havien xafat, així es que poc a poc van anar arrim anse a la caseta, al arribar en front varen bore que les bruixes si en algun temps havien estat allí ja no en eren, i deduïren que no era probable que tornaren a habitar aquell xicotet espais a on apenes cabien tres d'ells ajupits, així que lo mes aviat era oblidar les bruixes i palar de altres coses, dins de la caseta assentats en la banca-eta de pedra que la rodejava ens posaren a parlar de les mil i una cosa que ens interessava per aquells temps, i acabarem discutint sobre la edat de Joselito, alguns diem que tenia els mateixos anys que ells i altres opinaven que ara molt mes majors i que no el deixaven creixé donant-li injeccions i pastilles, així que acabaren cantant les seves caçons amb un revolt de gorgolleigs a quin mes desafinat. Segur que de quedar per allí algun esperit de les bruixes en escoltant deguera fugir a tot corre, fent el propòsit de no tornar a aquella caseta per si ens tornava a encontrar amb ells.

Panoramica de l'Alcora desde la caseta de les Bruixes,
en prime pla el barri de Sant Viçent , un dels barris
que es configuraren en els anys de 1950/1960.
Baixant cap al poble la conversa deriva en lo que en era para ells la major novetat, en unes setmanes tendrien que anar a treballar a la fabrica, així que entre la incertesa i la esperança, va anant passant aquelles ultimes dies que aquell que seria el ultim estiu de la seva truncada infantesa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario