La palmera de l'oracle

 

En l'antiga Grècia un oracle era la resposta feta en món de la divinitat al qui anava a consultar-la al seu temple; el mateix temple o lloc on es donava la resposta; la mateixa divinitat o el seu intermediari per a donar-la.

In memorian José María López

 

L'Alcora dimecres vint-i-u de gener 2025

Ha faltat José María López Caro, si este fora un titular en un periòdic els lectors es preguntarien qui és este José María ací en un poble de quasi onze mil habitants no era tampoc gaire conegut, però un bon grup de veïns sí que el coneixien i sabien de la seua vida, no sé sí que el poden considerar un gran home i tal vegada la seua trajectòria vital és comuna a molts dels espanyols de la seua edat, però tan ell com la seua esposa Rafaela representen a la gent lluitadora que del res van aconseguir una vida millor que llegar a la seua descendència.

L'arena d'escurar.

 

Hui dinant amb les meues netes, no sé com ni de quina manera hem parlat de la pedra d'arena, a mi m'ha vingut al cap quan l'arena es gastava per escurar, a elles els ha sorprés la tal cosa, els he explicat que abans, els detergents no es coneixien i la gent emprava el que bonament podia per mantindre nets els estris i roves que usaven. L'arena s'utilitzava per escurar perols, paelles, cassets, cassoles i tots els atifells de cuina, sobretot els que estaven en contacte directe amb el foc. Per aquell temps el combustible de més ús per a cuinar era la llenya i en algunes cases la serradura, però ambdós tenien la dificultat de què mascaraven forta bé. Amb l'arena rascaven el cul mascarat dels atifells per mantindre'ls nets. No tota l'arena valia, recorde que al camí del mas de Marco, en algun lloc que jo no conec hi havia una mina amb una arena molt fina que a part de ser molt eficaç per netejar no ratllava el cul dels estris.

 

La garrofera

En una caminada pel terme he passat per una finca abandonada, com estan quasi totes en  l’Alcora, el terreny  està format per una foia amb quatre bancals escalonats al clot, a més d’uns altres de menor extensió als panys  laterals. Res excepcional, al cap i a la fi aquesta forma de finques són bastant habituals en les llomes i clotades què formen les valls interiors de la comarca. Malgrat la poca originalitat del lloc, tan prompte com  el vaig visualitzar, em va portar a recordar com era abans, quant a la meua adolescència vaig trepitjar aquell indret acompanyat del meu pare, que treballava la finca. El record es va fixar de sovint en la garrofera, aquella garrofera al marge de la clotada.

 

El dia de Sant Joan.

Lo dia de Sant Joan

n’s dia de festa grossa

les nines del Pirineu

posam un ram á la porta

./...

(Canigó, Jacint Verdaguer)

Tal vegada, la celebració de l’arribada de l’estiu, amb una festa als voltants del dia en el qual es produeix el solstici a l’hemisferi nord, siga una de les costums més arrelades arreu del món. Així les celebracions van des d’un Festival Indígena del Solstici d’Estiu al Canadà, del Solstici Secret a Islàndia, Nits Blanques a Rússia, Midsommar als Països Escandinaus, Jami a Letònia i moltes més als països nòrdics. Totes aquestes celebracions s’inclouen en una més general anomenada “Sol de Mitjanit”. Inclòs a l’hemisferi sud se celebren en alguns llocs festes del solstici d’estiu, encara que com és evident, allí tenen un sentit diferent, més lligat al triomf de la llum, tant com al nord ho són les celebrades els dies pròxims al vint-i-cinc de desembre.

 

Els cognoms a l'Alcora 1537-1911.

La digitació i posada en Internet dels registres sacramentals de les parròquies de la diòcesi de Segorbe-Castelló a posat l’abast de tothom la possibilitat d’indagar sobre els nostres avantpassats, en aquest escrit tan sols pretenc fer un estudi general sobre la quantitat i freqüència dels cognoms a l’Alcora.

Per a fer aquest estudi m’he ajudat de les dades de l’arxiu digitalitzat de batejos, en el qual figuren 42.336 batejos registrats des de l’any 1537 fins a l’any 1911.

La finca del tio Toni.

Quan anàvem a conrear la finca de les Foies, a migdia, només seure baix la garrofera del cantell, el vèiem vindre a dinar i fer la xarrada amb nosaltres, era un home major, més aviat diria que vell, m’agradava escoltar-ho. Com tots els vells la seua conversa tractava d’un temps passat, quan era jove, i de les penalitats que va haver-hi de passar i dels èxits aconseguits, La nostra finca afrontava amb la d’ell per la part d’avall de la clotada. A mi sempre em va cridar l’atenció, l’estima que se li notava per la seua finca. Un dia, no recorde quina conversa portàvem, que li va donar peu a contar-nos la història de la finca, va començar dient:

 L’àlbum digital

Sainet en un acte

Vicente Sancho Grangel

El Dr, Santos (un relat entre els records i la fantasia)

El Dr Santos 

De vegades en els meus pensaments ens creue la realitat viscuda amb històries llegides en qualsevol novel·la de la qual aleshores no recorde el títol, la història que relata-re, és una d’aquestes.

UNA PROPOSTA DE FUTUR

Una proposta de futur.

Els primers dies de confinament per la pandèmia de COVI 19, van haver-li algunes iniciatives en les xarxes informàtiques que convidaven a indicar els llibres que cadascun creia que s’adequaven més a la situació, em vaig triar dos que crec què podien aportar alguna cosa positiva, aquest van ser «La pesta» d’Albert Camus i «Lo pequeño es hermoso» de E. F. Schumacher (pose el titul en castellà, desconec si hi ha traducció al valencià), del primer està de sobte fer cap comentari, ja que es molt conegut i res aporte l’objectiu d’aquest escrit.