L'Alcora dimecres vint-i-u de gener 2025
Ha faltat José María López Caro, si este fora un titular en un periòdic els lectors es preguntarien qui és este José María ací en un poble de quasi onze mil habitants no era tampoc gaire conegut, però un bon grup de veïns sí que el coneixien i sabien de la seua vida, no sé sí que el poden considerar un gran home i tal vegada la seua trajectòria vital és comuna a molts dels espanyols de la seua edat, però tan ell com la seua esposa Rafaela representen a la gent lluitadora que del res van aconseguir una vida millor que llegar a la seua descendència.
José María i la seua esposa Rafaela Fernández, pertanyen a esta generació de treballadors que amb sacrificis i privacions van ser els veritables autors del desenvolupament de país.
Tant José Marìa com Rafaela, eren naturals de un poble de la província de Sevilla. Devia ser l'any 1965 quan José María recent d'acabat el servei militar i forçat per la falta d'oportunitats al seu voltant va decidir emigrar, a la recerca de millors oportunitats, Rafaela, la núvia de sempre, es va quedar a l'espera de què ell se situés i tronara per casar-se.
Segons el relat de Rafaela, quan J.M. va marxar cab a Barcelona un veí li va donar un encàrrec per a un familiar que residia a l'Alcora, així que un bon dia va baixar del tren a Castelló i en l'autobús de línia va fer cab a l'Alcora, mai podia pensar en aquells moments que es quedaria ací per la resta de la seua vida. El paisà li va suggerir que es quedara uns dies i que si encontrara faena se estiguera una temporada abans de marxar a Barcelona, als dos dies ja havia encontrat faena. Per la qual cosa es va quedar de forma indefinida.
Els primers mesos va residir en una pensió improvisada un una casa gran del poble regentada per una família particular on el tracte era com un membre més de la família, aquells anys de forta demanda d'habitatge al poble en funcionaven varies cases com a pensions sense cab mena de professionalitat ni legalització. Al temps va encontrar un lloc a la casa de Panero a la plaça l'Església on amb un laberint de quartos, cuines i banys comuns és apinyaven set o huit famílies, J.M. va tornar al seu poble, es va casar amb Rafaela i van vindre cab a l'Alcora, ella no devia tindre més de vint anys.
El primer contacte que jo vaig tindre amb J.M., va ser al poc de vindre amb R, quan vivien a la casa de Panero, per aquell temps hi havia un fort moviment obrer sota la capa de l'església, jo era membre de les joventuts obreres catòliques, este moviment publicava una revista mensual que es deia Signo, jo ajudava a repartir-la als subscriptors, desconec qui va ser el que va fer subscriptor a J.M.. però li era, allí a l'atrotinat edifici anava cada mes a portar-li la revista, la vida allí quasi era comunal tots eren gent venguda de l'Andalusia i l'afinitat els portava a compartir les penes i alegries, no es calia compartir béns, els sous a la indústria eren més que suficients per a la mena de vida que portaven.
Llavors R, va quedar embarassada, i van tindre el primer fill Antonio, de seguit es va nàixer una xica que va morir al poc. Vaig perdre el contacte per un temps, hi havia molta gent nova a l'Alcora, amb els que coincidien en edat estaven bastant integrats, però ells eren majors que jo. Ells van encontrar un acomode a un xicotet pis que el tio Calito havia habilitat en una casa al carrer Major, era una casa de tres plantes i s'ha havia fet un pis per planta, l'escala partia el pis per dos, l'habitació principal estava a una part de la casa que donava al carrer, en la resta, una habitació interior un saló menjador la cuina i el bany, esta distribució feia que la intimitat de les tres famílies que vivien a l'edifici fora compartida per tos, a la plata baixa vivien un germà de J.M., amb la seua família, al primer es van instal·lar els pares de Carmen venguts de poc de Costur.
Quan vaig començar a anar amb Carmen, ells ja feia anys que vivien al pis del carrer Major, Antonio tenia uns cinc anys, allí va nàixer José Maria sent apadrinat per Carmen, este fet va consolidar la nostra amistat. No recorde si quan es van casar uns quatre anys després seguien vivint allí, tampoc si d'allí van marxar a un altre pis o ja a la casa que es van fer al carrer Barcelona, quasi a cap d'amunt tocant la muntanya. El fet de fer-se una casa a les zones d'eixample del poble era habitual per les famílies immigrants, els sous a la indústria eren bons i qui tenia ganes de treballar es podien fer totes les hores que es volguessin. Després d'una jornada llarga i pesada calia fer de paleta pujant la casa, treballant dissabtes, diumenges i festes de guardar. La il·lusió podia amb tot.
En sa casa del carrer Barcelona vaig estar de visita un parell de vegades, les nostres vides ens van portar per camins diferents i els contactes es van fer més esporàdics, sempre mantenen l'amistat, vaig saber que a més de fer-se la casa s'havien comprat un terreny a la partida del Pla del Molvedre i s'havien fet un maset, un dia fent un passeig vaig passar pel camí que limitava amb el seu maset i quan en van veure en van invitar a passar, tant el tros d'horta com el maset estaven impecables, J.M., estar contant-me com havien construït el maset entre ells i els cunyats i del que collia a l'horta em va sorprendre veure una tira d'una planta que jo desconeixia, em va dir que eren llentilles, planta gens habitual per aquest lloc, ell em feia una tira cada dos anys i així en tenia per al consum de la família, també feia el mateix amb cigrons i fesol, pel que fa a hortalisses en collia de tot i R, ho aprofitava tot fent un munt de conserves de tota classe.
El temps va anar passant els fills van cursar estudis i van trobar una bona faena. Un dia a J,M, va començar a oblidar les coses recents, després també les llunyanes, ja no ens valia per a ell, R, va assistir-lo en casa, fins que els fills, en contra de la voluntat d'ella, decidirem ingressar-lo a a la residència geriatrica local, ella anava tots els dies a fer-li companyia de matí i vesprada, algun dia la trobaven pel carrer i ens contava com anava tot, com passava els dies al costat de J.M.
Ahir va faltar i hui s'ha celebrat el sepeli, l'església estava quasi plena, el que més m'ha sorprés és la quantitat de persones que componien els dol, format pels familiar vinguts d'Andalusia i els seus descendents, sí, una família local de soca.
