L'arena d'escurar.

 

Hui dinant amb les meues netes, no sé com ni de quina manera hem parlat de la pedra d'arena, a mi m'ha vingut al cap quan l'arena es gastava per escurar, a elles els ha sorprés la tal cosa, els he explicat que abans, els detergents no es coneixien i la gent emprava el que bonament podia per mantindre nets els estris i roves que usaven. L'arena s'utilitzava per escurar perols, paelles, cassets, cassoles i tots els atifells de cuina, sobretot els que estaven en contacte directe amb el foc. Per aquell temps el combustible de més ús per a cuinar era la llenya i en algunes cases la serradura, però ambdós tenien la dificultat de què mascaraven forta bé. Amb l'arena rascaven el cul mascarat dels atifells per mantindre'ls nets. No tota l'arena valia, recorde que al camí del mas de Marco, en algun lloc que jo no conec hi havia una mina amb una arena molt fina que a part de ser molt eficaç per netejar no ratllava el cul dels estris.

No tota la gent s'acostava a la mina per obtindre l'arena, mols la compraven a gent que a hores perdudes es dedicava a arrancar-la i portar-la al poble, guanyant-se així uns escassos dispendis per ajudar a la curta economia de la casa.

Una d'aquestes persones era una veïna nostra, la tia Maria, aquesta dona quan jo la vaig conéixer vivia sola amb una filla d'uns quinze anys, que tanbé es deia Maria, la xica treballava a la fàbrica i en el seu sou, el que la tia Maria treia de l'arena i algun  jornal al camp, anava tirant la casa endavant. Vivien al carrer Sant Josep en una caseta xicoteta. El meu record d'ella és el d'una dona alegre, per res es posava a cantar, quan es posava a la porta de sa casa amb un cabasset per vendre l’arena acudia tota la xicalla que per allí voltaven, mai li vaig sentir una mala paraula per als xiquets, això em semblava admirable, poca gent tenia un tracte tan amable amb al xicalla. La meua admiració per ella va aplegar al més quan un dia, seria l'any 1953, vaig veure que un home de poc més la seua edat eixia i entrava de sa casa com si fora d'ell, vaig preguntar als meus pares i em van contar la història, aquest home era el marit de la tia Maria, havia sigut represaliat quan la guerra i condemnat a presó de per vida, l'havien indultat i havia pogut tornar a casa, al cap de poc temps la tia Maria va tindre un fill, va continuar sent la dona valenta i alegre de sempre tal vegada més, i jo vaig entreveure el perquè abans, de vegades els seus ulls blaus es quedaven mirant a la llunyania amb tristor i el seu alé eixalava un sospir llarg i profund.

La tia Maria va continuar amb l’arena fins que els nous detergents i el fet deixar de cuinar amb llenya i serradura, la van fer innecessària.

Martí Bosch em comenta que la mina d'arena està en la partida d'Ancorna, en le meus records en soma el Mas de Marco, tal vegada el confon amb el Mas d'Ancorna. Crec que la ubicació de la mina no cambia el sentit de l'ecrit, de tota mena gràcies Martí per la puntualizatcio.