Records de Setmana Santa.

Records d'una Setmana Santa i Pasqua als finals del anys de cinquanta del segle passat a l’Alcora.

Diumenge de Rams.

La benedicció de Rams es feia en la plaça l’església, es portaven palmes verdes i llorer. De olivera mot poqueta, n'estava de moda. Les palmes blanques tan sol les portaven els membre del ajuntament, sent l'admiració de tots els xiquets que mai les havien vist. La proceso es feia per la volta de la vila. Carrer Venerable, Plaça de la Sang, carrer Teixidors, Caldo, Agua, Plaça la Sang, carrer Major, placeta del Pati, carrer dels Moros i plaça de l'Església.

La fira tenia per aquell temps molta importància, es feia a la plaça sant Roc. N’havien Barraques de tir. Carrusel, barquetes, balance !Ha! Un de aquells anys en va produir un gran esdeveniment. Venien el autos xoque! Imagineu que cassi no n’havien coxes particulars i nos donaven la oportunitat de conduir-ne un con si foren xofer professional.

Dimecres Sant

Con en altres pobles del voltant, el dimecres es feia la «Solis-passa», pareix ser la la paraula volia dir «salvació de passa», els capellans anaven per el poble junt als escolanets i un ramat de xiquets i xiquetes pera recaptar de casa en casa alguna ajuda per a les festes, la costum era contribuir amb unes monedes o en un parell de ous, el capellans marcaven les cases dels veïns que contribuïen, tirant a la porta un grapat de segó pastat en aigua.

Pareix que el acte recordava el passatge del Èxode, quant el poble de Israel va ser alertats per Moisés a marcar les portes en la sang del xai pera que entrara el Àngel Exterminador i matara al primergenit.

La Solis-passa va ser el origen de la cançó que es canta la baixar de Sant Cristòfol el dia del Rollo. Ous ous, Bona coca i bon dijous, ...

Dijous Sant

Per fi vacances. La fira estava tancada per ser dies de especial devoció. Per la vesprada es feia la missa del sopar del Nostre Senyor i per la nit processo amb representació de la Passió. El Crist portant la creu, jueus, les tres maries. romans.

Pera els xiquets eixir disfressat de romà o jueu era tot un honor. En un local de n’havia on avui es troba el «Tot a cent» en la costereta del rellotge, ja per mitja vesprada havien xiquets trigant per disfressar-se, ens posaven una cuirassa de cartró, unes faldes curtes, i agafant amb la ma una llança de fusta, ens transformaven en soldats romans. Els jueus anaven vestits amb una bata llarga a ratlles, de aquell tipus de teixit de que en que se solien fer les cortines, amb un mocador al cap, i sobra tot ens pintaven amb un suro socarrat una espesa barba i bigot, pera semblar mes ferotge.

Existia una Banda de Cornetes i tabals, la qual obria la processo tocant marxes de un regust mes o menys militar, la banda de música, formada per aquells temps per una vintena de músics amb instruments de abans la guerra, tancava la desfilada tocant el que bonament podia.

Divendres Sant

Jesús havia mort. No se podia fer soroll, les campanes no es podien tocar. Per a suplir els tocs de les campanes, els escolanets, anaven per el poble cridant als oficis sagrats, tocant la carraca. La carraca era un artefacte de fusta con les solen eixir el les bosses de cotilló de cap d’any, però gegant. Feia un soroll de mil dimonis. Jo no podia entendre con es preferia aquell so al de les campanes.

La costum tan con ara, era visitar al Crist a les esglésies. I fer el via cru-cis pujant al calvari, recorde al xiquets cantant el «Perdona a tu pueblo» dirigir per un «hermano de la Salle», resant en cada una de les estacions.

Per la nit processo, era molt nombrosa, anaven casi tot els homes del poble !homes! !e!. De imatges sols la dolorosa i el sepulcre. Confrares de vesta (momets) cassi no n’havien, en podien eixir deu o dotze de cada vesta, la morá i la negra, i els de sepulcre. La mare Deu dels Dolors anava acompanyada de les seues set majorales, úniques dones que desfilaven. Tot, con no, acompanyats per la banda de cornetes i tabals que obria la marxa, i la banda música que la tancava. Els xiques desfilaven al principi de la processo tots formals amb el corresponen ciri. Seguits per els adults, tots mudats en la millor roba. Les dones tenien que anar la fin de processo després de la banda de música.

I seguia estan la fira tancada!.

Dissabte Sant

Dia mol avorrit. Nos havien dit que abans Jesús ressuscitava a mig dia . I ja estaven un grapat de xiquets voltant la fira, a vore si la obrien, mes res, fins al diumenge. En aquells temps no n’havia resurrecció fin la missa de gloria a les dotze del la nit i per tan res de diversió, la radio sold retransmetia oficis sagrats, sermons i música clàssica. Quant es va posar en marxa la televisió també feien el mateix, afegint processons i alguna pel·lícula de la vida de Crist o de algú que altre Sant. Tampoc n’havia cinema.

Diumenge de Pasqua

A la processo del encontre, es feia mol de mati. Al no haver tambors i bombos, el Crist i la Verge se repatrien el acompanyament entre les cornetes i tabals, i la banda de musica fent el mateix recorregut que aleshores. Les majorales acompanyaven al la Verge de l’Aleluya i quan se trobava amb el Crist a la plaça de Espanya, tal con ara li canviaven el manto negre per la mantellina blanca. En el moment del encontre la banda tocava el himne de granaders (Hmne Nacional) es soltaven colons, i tots junts tornaven a la església. Per aquells anys es va fer la imatge del Crist ressuscitat, pues abans es treia la Sagra Forma con el dia del Corpus.

Per la vesprada les quadrilles de jóvens solien anar a berenar al riu (per cert en pasqua no ens solien banyar, feia fred), o en algú altre lloc. !Aquest era en veritat el començar de les festes de Pasqua!

A! Ja estava oberta la fira!

Dilluns de Pasqua- Dia del Rollo.

Processo a Sant Cristòfol. Sol xiquets fin els catorze anys.

Tal sols, amb cinc o sis anys ja solien pujar sense que ningú que els acompanya-ra.

Ben mudats, mols de ells estrenant trajo, amb sabates noves, i amb la recomanació de les mares de que anaren en comte i que no trencar-les.

Mes no mes començaren a pujar, també començaren a desafiar qui aplegava abans. per al qual tiraven al recte per les travesses, podeu pensar con quedaven les pobres sabates.

Després d'esmorzar els xiquets, con no, voliem passar el rato jugant, mes els guardes rurals els feien anar a la missa, i tots plegats després baixaven cantant con avui (sol que no mes que xiquets), a traure el rollo.

En la baixada havia la costum de que el major es posaven de acor pera apretar als mes menuts al centre de grup. Al eixir de la plaça Espanya es anava per el carrer Constitució, Moliners i plaça Nova, el apretar-se era molt dolent al entrar en la plaça. En el que es ara la entrada a la plaça de la Església des la plaça Nova havien dos cases junt al que avui es l'escola de la Epa, la entrada en la plaça era molt estreta, i allí se feia un tapo on acabaren molts xiquets menuts ploram. Mes, con anaven sols se tenien que apanyar con pogueren.

Entraven tots en l'església per porta principal i un vegada havien entrat tots, es començava a donar el rollo per la mateixa porta. Començam con ara per els mes menudets que con a cosa excepcional els portaven els pares al braç, i els que anaven vestits de angelets als que es donaven dos rollos, que per llavors en eren mol poquets.

Per els temps que jo recorda, ja era molt poca la gent que venia dels pobles del voltant en matxos, «aques» o burros, però segons comptaven els majors, uns pocs anys abans era la manera habitual.

En aquests temps la gent va començar ha vinir en autobusos, camions i en els pocs cotxes particular que havien.

Després el xiquets repartien en rollo per les cases de familiars i coneguts a canvi de algunes perretes ( el que es deia fer de fira) i en la fira solien acabar aquelles escasses monedes ( sobre tot aquell any del primer autos de xoque).

Per la vesprada fira i els mes majorets ja a berenar tot junts xics i xiques!

Dimarts dia de la dobla.

!Per fi el dia de la dobla!

Vosaltres ens podeu preguntar, per que els iaios celebren tant el dia de la Dobla? Tal vegada vos pareix-ca rar. Pues avui pareix un dia afegit que molts aprofiten per anar a comprar al Corte Ingles.

Mes en aquell temps, pera els joves i adolescents era el dia mes important de les festes.

En aquells temps els xics i les xiques, anaven a escoles separades, estaven les mongetes pera xiques, els «hermanos» pera xics. I en les escoles nacionals, ( sol existia les que avui es nomenen Compte de Aranda) les xiques anaven al piso de dalt i els xics al de baix, el pati estava dividit per una linia imaginaria que anava per el centro de una fonteta, que tenia una aixeta en cada part pera sexe pugues veure sense creuar la limnea , estava completament prohibit que algun membre de un sex passara al pati d'altre, moltes vegades es posava un mestre o mestra pera vigilar-lo, els xics i les xiques rarament parlaven entre ells i també era estrany que jugaren tots junts, cosa que estava molt mal vista. Als treballs les xiques, (les que treballaven fora de casa), solien fer-lo als pintadors o a la fàbrica de tovalloles on treballaven molts pocs homes, mentres el xics preferien les premses on no treballava cab xica.

Mes el dia de la dobla, la costum permetre que xics i xiques amaren junts a esmorzar a la muntanya i a berenar a quelcom lloc de costum.

Ja dies abans les quadrilles de amics i amigues es posaven d’acord pera el dia, tot eren comentaris en veu baixa entre ells. Per el xics reca-dos i propostes a les xiques. Per les xiques rebutjos als que no es agradaven, espera a vore si aquells que ens feien gots el diuen alguna cosa. Alegries, decepcions, ets. Be, el de sempre.

D’aquesta mena aplegava el gran dia, a alguns es eixia be i se ho passaven pipa, inclús es feia alguna que altra parella de nuvis. Altres tal vegada per la manca de costum d’anar junts, s´avorrien con a ostres, acabant gaire be decepcionats. Con pera no parlar-se mai mes! Be, fin l’any que be.

Dia de Sant Vicent

Per Sant Vicent la costum tal con ara era pujar a la ermita, alguns en la proceso para esmorzar, allí a anar a la missa i altres després. I baixar al voltant de mig dia acompany al Sant. Con a cosa singular que des-de el segle XVIII estava prohibit fer els actes religiosos en valència, mes aquest dia en raó de que Sant Vicent era valència, es permetia fer el sermó amb la seva llengua.

Sols son records escrits a rajaploma sense cap interés de ser rigorós amb el que pogués ser la història oficial.

L’Alcora 28 de Març 2018.