François Martin,
director de la porcellana.
Senyor regidor.
Director i personal del Museu.
Senyores i senyors.
Bona vesprada.
En primer lloc vull agrair a Eladi per haver-me donat l’oportunitat
de participar en aquestes jornades.
També a Alfredo Fornas Pallarés, arxiver del Arxiu Municipal, per
la seva col·laboració i ajuda en la recerca de documentació.
I a la meua família per el seu recolçament.
Gracies.
________________________________________________________________________________
Quan
Eladi em va proposà fer una xarrada en el marc de aquestes
jornades, dedicades a recordar la posta en marxa de la Reial Fabrica,
vaig experimentar dos sentiments enfrontats, un de preocupació, per
la responsabilitat que comporta, i un altre de gran satisfacció, al
poder fer una xicoteta aportació a la gran tasca empresa, .....
!posar en valor el nostre passat mes emblemàtic!.
Perquè
Françoise Martin i no altre dels grans artistes i tècnics que van
passar per la fàbrica? / Pues simplement, que un dia buscant cosses
de l’Alcora per Internet, vaig trobar un procés de la Inquisició,
que feia referencia a un director del ram de la porcellana de la
Reial Fabrica, aquest director era Françoise Martin.
El
cuquet de la curiositat em va portar a indagar sobre la peripècia
vital de Mesie Martin en l’Alcora.
Sentència.
Per posar-nos en matèria anem en primer lloc a vore la sentència de
la Inquisició contra Martin.
«El Inquisidor Fiscal de Valencia contra Mesie Martin, maestro
principal de la fábrica de Alcora en el Reyno de Valencia por
proposiciones, y haber muerto no confesando algunos misterios de
nuestra Sagrada Religión, y Formalizada esta sumaria en virtud de
delación, y calificado el Reo de hereje formal, viene votado de que
se siga su causa hasta definitiva, contra su memoria y fama, y que se
le secuestren sus bienes»
Deixem aquí el procés i farem un xicotet recorregut per la vida de
Martin en l’Alcora, amb unes pinzellades sobre el context en que es
va desenvolupar
La porcellana.
Començaré
fen un xicoteta referència a la historia de la porcellana.
Es
te constància de que en Xina ja es fabricava porcellana en el sigle
III abans de Crist, Marco Polo la va introduir en Europa al principi
del segle XIV.
Des
que es va tenir coneixements de la porcellana, pera totes las case
reials, nobles i benestants, el poder gaudir i presumir de la
possessió de tota mena d’articles fabricats amb ella, va ser un
signe de gran prestigi. Durant el segle XVIII la porcellana estava
considerada con un dels articles de luxe mes apreciats.
Al
llarg del temps es van fer nombrosos d'experiments per tota Europa a
fi d'aconseguir la porcellana.
Sols
l’enumerar-los ompliria el temps d'aquesta xerrada, .... ho
deixarem aquí.
Si
que es important, per situar-nos en el context de aquesta història,
la data en que es va aconseguir fabricar porcellana dura en Meissen,
1710, per la trobada de caolí en Kolditz. I en Limoges en 1768 per
la trobada en Saint-Yrieix-la-Perche. Ja, que Christian
Knipffer (mestre saxó especialista en la fabricació de la
porcellana, que va ser contractat en 1764) procedia de Meissen i
possiblement Martin vindria de Limoges.
El
fet determinant per aconseguir fabricar la porcellana dura, va ser la
trobada del caolí, ja que els altres components, ja es utilitzaven,
en els experiments anteriors.
Podem
deduir que Knipffer i Martin no van aconseguir fer porcellana dura,
per la manca de caolí, en l’entorn de l’Alcora.
Contractació
de François Martin.
Aranda
va ser enviat com ambaixador a Paris en 1773 on va estar fins 1787,
es diu que va estar en contacte amb importants cercles il·lustrats
de la capital francesa, i que va conéixer personalment a Voltaire.
Amb
el propòsit de fabricar una vaixella de porcellana el comte va
contractar a Martin en octubre de 1774, a l’any de la seva arribada
a Paris. Segons ens conta Escrivà de Romaní, «Historia de la
Cerámica de Alcora» 1919.
¿Estaria Martin, vinculat a aquets cercles il·lustrats? Es segur
que procedia d'un ambient mes obert i avançat, que el que va trobar
en l’Alcora, a on no va poder adaptar-se.
El
sou que li va oferir de va de ser de 100 lliures del país al mes.
¿Era
molt o poc?
El
sou d'un mestre de pintura estava en unes 34 lliures al mes, en
quant al preu de la terra, segons documents de l'època, 3 jornals de
vinya estaven valorades sobre 80 lliures.
El
sou de Martin era tres vegades el d'un mestre de pintura, i amb ell
es podien comprar uns 4 jornals de vinya al mes.
Podem
dir que es tractava d'un molt bon sou. / El que indica la
importància del personatge.
Família.
Segons
hem pogut esbrinar en el testament de Martin, estava casat i tenia un
fill i quatre filles, en el contracte el Comte, es compromet a pagar
el viatge a l’ Alcora de la família, i la tornada a Paris de la
seva viuda en cas de defunció.
He
estat fent una ullada al arxiu parroquial, per vore si el fill o
alguna de les filles hagues nascut a l’Alcora, i de moment, no he
pogut encontra res.
Tampoc he pogut encontrar cap referencia sobre l'edat de Martin, mes
si ja tenia tots els fills quant va vindre a l’Alcora no seria ja
molt jove.
Pareix
ser, que Martí va vindre sol i que la seva família va romandre a
França, o que en cas d'acompanyar-lo en un principi, va marxar
abans de la seua mort, tal vegada en algun viatge que va fer a
Paris, (al menys tenim constància del viatge de 1782, quant li va
portar el memorial de greuges al comte).
El
que se sap es que els últims anys vivia sol.
Primers
anys en l’Alcora.
Quan
Martin arriba a l’Alcora, Knipffer, malgrat el seu fracàs en
l'obtenció de la porcellana, seguia com a director del ram. Esta
situació, es va mantindre tot el temps que Martin va estar actiu.
Riaño
es refereix en al seva obra de 1879 «Spanisch Industrial Arts», que
va ser Pedro Abadia, apoderat general del Comte en Espanya, el que li
va recomanar la conveniència de que treballaren els dos mestres
junts.
El
resultat de la recomanació, va aconseguir tot el contrari al que es
pretenia. Knipffer i Martin no van treballar mai junts. Si es te en
compte que els coneixements, eren considerats secrets, era impossible
que els posaren en comú.
Pareix
ser que Knipffer es va encarregar, de forma preferent, de la
fabricació de la mitja porcellana i Martin de la terra de pipa-
La
relació entre ells (al paréixer els dos de caràcter prepotent) va
ser molt conflictiva.
En
totes les referencies que es coneixen, sempre s’ha retratat a
Knipffer com a un gran senyor, i a Martin com una persona de molt
difícil tracte.
A
Martin es refereixen sempre con a Mesie Martin, o de forma despectiva
«el francés».
Espionatge
dels subordinats.
Segons
Escriva. A Knipffer, si aconseguia la porcellana, el Comte li va
prometre 200 pesos pels seus «secrets».
En
el cas de Martin, per estalviar-se’ls, se li va posar un ajudant
que copiava les formules que ell anava desenvolupant.
Escrivà
arriba a aquesta conclusió al haver trobat una llibreta escrita per
Gabriel Andres, amb una nota que feia referència a les formules de
Martin. Sabem que Andres, en Maig de 1783 signe un contract per
treballar com a mestre principal en la fàbrica, mes no hi ha cap
referencia a Martin en aquest document.
Si
que hi ha una referencia directa en el compromís que Villaonga i
Abadia fan signà a, Francisco Garcés i Cristobal Pastor, en el seu
contract en maig de 1783, prometen fer us dels secrets de Martin,
tan sols en benefici de la Reial Fàbrica, i ha no revelar-los, de
per vida.
Aportacions
de Martin.
El
interés que Villalonga i Abadia, mostren per els secrets de Martin,
fa pensar, que malgrat tots els conflictes, el seu treball va ser
gaire important, i degué significar un bon pas cap l’ obtenció de
la porcellana, a part dels seus èxits amb la terra de pipa.
Segons
Escrivá..., Del 19 de Octubre de 1776 al 13 de setembre de 1777
es van fabricar 10.351 peces de porcellana (supose que de mitja
porcellana) desglossades en 3.880 peces de primera, 3.127 de segona i
3.344 de tercera.
Escrivá,
ressenya també, un contracte amb un matrimoni de València per la
venda en aquella ciutat,.. i acaba dient.... (Tot prova el gran
increment que la porcellana d'aquella Fàbrica va prendre, en els
dies que tant prestigi li donaren, el saxó Knipffer i
el francès Mesie Martin.
Bé,
aquesta afirmació contradiu el comentari del Comte de 1776, que
veurem mes endavant.
Eladi
Grangel en el seu treball del 2004 «L’escultura a la Reial Fàbrica
del comte d’Aranda» , ens ressenya el gran nombre de dissenys en
mitja porcellana que es realitzaren en l'època, en que Martin, i
Knipffer van estar actius. Donant constància d’una serie de les
quatre estacions realitzades directament per Martin.
Directors
de la Fabrica.
Durant la estància de Martin en la Reial Fabrica van ser varis els
directors que hi van passar.
Eduardo
Codina, en la seva obra de 1980 «Aportación documental a la
historia de la Real Fábrica de Loza Fina de Alcora», relaciona a
Juan
Villalonga
con
a
director
de la fàbrica
de
1773 fins
1786.
I
situa a Marcial Guirandeta
con
arrendatari de la fàbrica abans
de la arribada de Martin..
Escriva
relaciona con a director a Lalana fin 1775 i a Guirandeta de 1778
fins 1783.
Estes
dades les he pogut constatar en varies escriptures dels Protocols
Notarials a l’arxiu del Ajuntament. Guirandeta, va ser nomenat per
el comte con a director «de los derechos dominicales y de la Real
Fábrica» el 7 d’agost de 1778.
Crec
que
Villalonga
degué
compartir
la direcció amb Lalana, de
1773 a
1775. Després
degué
d'estar con a director, ell sols
fins
1778, quan
arriba
Guirandeta, i després de la marxa d'aquest,
junt
Jeronimo Abadia
des
de
1783.
He
fet esta referència al nombre de directors que va haver en aquell
temps, per constatar que la estabilitat en
la direcció
no era un atribut del
funcionament
de la Fàbrica,
fet
que degué
influir en el comportament de Martin
Conflictes
en la Fàbrica.
Baix
la direcció de Lalana, no tenim cap referencia de l'existència de
desavinències entre Martin i la direcció, mes després de la marxa
d’aquest, sota la direcció de Guirandeta,
l’enfrontament va ser continuat.
Riaño
diu " Que per causa de la manca de cura dels gestors
de les obres de porcellana, en 1776 el Comte Aranda va
escriure des de París: "La meua ceràmica de l'Alcora, malgrat
tots els esforços que s'ha fet, els diners gastat, i els
mestres estrangers que una i altra vegada s'han
dut, empitjora cada dia en lloc de millorar ".
En
1782 varis treballadors liderats per Joaquim Ferrer i José Nebot,
junt a Martin, van confeccionar un memorial de greuges que aquest es
va encarregar de presentar al Comte a Paris.
El
Comte, amb data 24 Juny de 1782, va escriure al seu apoderat general,
Pedro Abadia, que residia en Saragossa, informant que Martin
passaria per allí de tornada de Paris, i li va encomanar que es
traslladara a l’Alcora, pera solucionar els problemes de la
fabrica.
Al
mateix temps,
també va informar a «Guirandeta», el qual, tan prompte con va
rebre les
notícies, va marxar de l’Alcora. Pedro
Abadia no es va traslladar a l’Alcora, i la direcció de la fabrica
va passar a
mans del governador del Senyoriu Juan Villalonga i en la part tècnica
a un altre Abadia, Jeronimo.
Tal
vegada la iniciativa de Martin i el seu accés al Comte, van ser el
principal motiu per el que se tramara el procès.
Els
últims anys.
El
28 de Febrer de 1786 Martin, va fer testament, segons consta en el
document, estava malalt en el llit...., disposa ser enterrat amb
l’habit franciscà,... i dicta con desitja que es celebren els
funerals, llegant 25 lliures per aquests menesters.
Llegue
cinc lliures a Joaquin Fuster i set a Fernanda Juan.,,, (Els dos van
declarar en contra de Martin en el procés)
Nomena
marmessors (albaceas) a Villalonga i a Abadia.
Mana
que es faja un inventari extrajudicial, i que es faja publica
«al-moneda» (liquidació) de les joies i altres bens mobles que
puguen haver en sa casa, que després de liquidar les disposicions
d’aquest testament i el reste de deutes que pugues tindre en
Espanya, se envie la resta al Comte a Paris, per a que aquest, el
lliure a la seva dona.
En
els protocols notarials no consta cap compra de bens immobles per
part de Martin, suposem que no em tenia en Espanya. El reste dels
seus bens els deixa al fill i a les quatre filles.
Tot
fa entendre, que en aquesta data (28 de Febrer de 1 786) Martin, no
es coneixedor de que esta sent investigat per la Inquisició.
A
primers de maig, d'aquest any, al tindre coneixement de que esta sent
investigat, es va suïcidar penjant-se d'una garrofera.
Execució
del testament.
El
inventari dels bens, es realitza el 27 de maig 1786 per l’alcalde
de la vila Florentin Villalonga, i en la data de 9 de gener de 1787
es posen l’abast de Juan Villalonga i Jeronimo Abadia, hi ha que
tindre en compte que s’ha fet un inventari judicial, i que en cap
cas es parla d'enviar els diner sobrants a Paris, es diu que els
mantindran en deposit els marmessors (albaceas) a fi d'entregar-los a
qui corresponga.
L’escriptura
de l'almoneda, (liquidació), dels bens es un document extraordinari,
en setze folis es relacione l’adjudicació de tres-cents objectes,
dels mes variats, així tenim una cadira de muntar, un rellotge de
plata, cobertors i cortines d'indiana, 6 llibres i un mapa, una caixa
per rape, una altra per tabac, un tonell amb nou cantes de vi, tres
navalles d’afaitar, (per nomenar alguna cosa).
Ha!
També un Crist de ceràmica de la Reial Fabrica, mes unes estampes
de sants amb marc de fusta.
El
que mes crida la atenció es la roba de vestir, capes, casaques
(una de panyo forrada de Tafetà), una vintena de camises, al menys
quinze calçons, xupes, corbatins, mitjons, perruques. Poden dir que
vestia con els personatges de les pel·lícules que recreen els temps
de la cort francesa de Lluis XV o XVI. Una curiositat es el fet, que
mentres en el testament es parla també de joies, en l'almoneda no en
apareix cap.
El
muntant de la liquidació puja a 212 Lliures, 2 sous i 6 diners. No
hi ha cap referencia de que es enviarà el sobrant a la seva viuda a
Paris. Ni que es liquidara a favor de alguna institucio en compliment
de la sentència de la Inquisició.
Tot
seguit farem un xicotet passeig per el procés.
Todo
principío por delación.
Permetre
el títol d'aquest apartat. Així es, con comença el procés
Fets.
Reunió
en casa del governador Juan Villalonga.
Catorze
de desembre 1783, diumenge.
Assistents
(nomenats en el procés)
Francisco
Gil (gendre de Villalonga)
Joaquin
Alonso (¿metge?)
Geronimo
Badia (director tècnic de la fàbrica)
Manuel
Moya (prevere organista)
Francisco
Martin (director del ram de la porcellana)
Deuria
de haver bastant mes gent.
Reunió
ludica.
Segons
el contexts es tractava d'una reunió lúdica, tal vegada habitual,
un diumenge de vesprada.
Les
persones mes importants del poble, es reuneixen en casa del
governador.
La
conversa on se inclouen les expressions «punilbles» de Martin,
parla de la greu situació dels xicotets llauradors, degut al excés
de pluges de l’any (va ser un any que degut a la irrupció del
volcà Laki en Islàndia. Europa no va tindre estiu, en Castelló
consta que es va posar a ploure en setembre i va estar fins mitat de
desembre, es van arruïnar les collites d'estiu a més de impedir la
sembra dels cereals d'hivern ), Alonso declara, que la conversa en
François s’acaba al ser cridats a divertirse.
(Podem
imaginar a Mosent Moya assegut front al clavecí, tocant un minuet,
una xacona, bolero o alguna altra musica del barroc, amb algunes
parelles ballant, tocant-se tan sols les puntes dels dits en un
ritme pausat i elegant.)
Declaració de
Francisco Gil.
«En el 12 de dicho mes de Enero, Don Francisco Gil, de edad de
25 años, ciudadano de la Villa de Alcora, que a la primera de Oficio
declaró que el día 14 de diciembre del año pasado 1783, estando el
deponente en casa de su suegro el Goberador, de aquella Villa de
Alcora, le parece que tratandose con motivo de las prolongadas
lluvias, se dijo que el Señor a los buenos los afligía en este
mundo, y que a los malos los prosperaba, porque estos vastante
castigo tendran en el infierno, le parece oyo que el reo dijo «allá
lo veremos, ahun no ha venido de allá nínguno que nos lo diga», a
lo que se hallo presente y lo oyo Joaquin Alonso, y le parece que
tambien estaba presente Geronimo Badia.
Hem llegit la
declaració de Francisco Gil, per què en ella esta tota l'acusació
feta a Martin.
El
procés es promou per delació, d'un dels assistents a Francisco
Querol, vicari perpetuo de l’Alcora, el qual, li dona curs en una
carta enviada al tribunal de la Inquisició a València.
El
tribunal, en primer lloc recull informació sobre el compliment en
parròquia de Martin, (confessió i comunió al any), constatant que
son correctes, com també la seua assistència a missa.
El
primer en declarar es Francisco Gil, pareix que va ser el delator, la
seva declaració poc mes o menys va ser confirmada per Alonso. Més
aquest disculpa a Martin afegint, que no ho havia fet per maldat, a
mes declara que també Mossen Manuel Moya ho havia escoltat.
Geronimo
Abadia no va ser cridat a declarar.
I,
Mossen Manuel Moya, es disculpa de no poder concretar res, per ser
curt de memòria, mes li pareix que es va parlar alguna cosa.
Desenllaç
de la primera part del procés.
El
30 de gener 1784, visita Martin al qualificador del Sant Ofici a
Vila Real.
I el
12 de febrer, el tribunal rep una carta del qualificador de Vila
Real, en la que disculpa a Martin, Concloent així la primera part
del procés. La transcripció es com segueix:
«En
12 de Febrero del actual año de 1784 se recibio en el tribunal una
carta, fechada en Villarreal el 30 del mes de Enero anterior, de Fr.
Antonio de Jesús, calificador de Santo Oficio, por la que da cuenta
al tribunal como se le habia presentado el reo mui conturbado y
afligido, diciendo que el es Catholico Romano e hijo de Catolicos,
pero que tal vez o por chanza o por ignorancia habia proferido
algunas proposiciones sospechosas, las que destesta de corazon si las
ha proferido, y quiere hasta la ultima respiración vivir en la fe de
sus Padres y suya; informa dicho calificador, que despues de haber
examinado al reo con alguna proliguidad, encontro en él todas las
señas de sinceridad y verdadero arrepentimiento.»
El
procés s’atura fins Abril de 1785.
Segona
part del procés a partir del 7 d'Abril de 1785.
Personatges
citats en el proces:
Francisco
Gil Gendre de Villalonga
Juan
Garcés Empleat comptaria de la fàbrica.
Paula
Benages Casada amb Garcés.
María
Piñol Criada de Martin.
Joaquín
Fuster Empleat de la fàbrica.
Mariana
Vilar Casada amb Fuster,
Vicente
Feliu Oficial de la fàbrica.
María
Casanova Casada?
José
Aicart Oficial de la fàbrica.
José
Montolyu Oficial de la fàbrica.
Fernanda
Juan Casada amb José Montolyu
Sembla
se eviten persones benestants.
Francisco
Querol, el 7 d'abril de 1785 va rebre una carta del
tribunal, per que com a Vicari perpetu prenga declaració a
Francisco Gil (gendre de Villalonga possible delator) i també a
Juan Garcés i a tots els que puguen saber alguna cosa.
D.
Francisco Gil. declara el 10 d'abril, dient que Juan Garcés, va
dir en presència de diverses persones, que Martin, havia proferit
una d'aquestes dues coses, que no havia Infern o Purgatori.
Juan
Garcés ,declara el 12 d'abril (dues dies després), dient que fa
uns quatre anys, va escoltar a la seva dona dir, que Martin, havia
proferir l'afirmació «de que no hi ha infern ni purgatori»
Paula
Benajes, dona del anterior, declara al dia següent, 13 d'abril,
que sap, perquè heu havia escoltar dir, que fa quatre anys Martin
havia proferit les citades afirmacions, mes no es recordava de quines
persones ho havien dit, perquè era de fluixa memòria.
Per
el mateix temps Mariana Piñol, criada de Martin, l’havia contat
que el seu amo feia coses molt estranyes, i que estava espantada
perquè li pareixia que eren coses del dimoni.
Que
anaven a velar a casa de Juan Fuster i que Martin es indignava si es
resava al toc d'animes, i que en estiu quan es resava el rosari en
grup a la fresca, ell s’entrava a casa.
Maria
Piñol, no es citada a declarar.
El
mateix 13 d'abril, per haver segut nomenada per Paula Benages, i per
motiu d'haver freqüentat la casa de Martin, es crida a Mariana
Vilar, en la citació no va declarar res, mes després (juny de
1786 quan ja havia mort Martin), es va presentar al comissari i va
declarar que Martin no volia fer el dejuni quan corresponia, i que li va dir « dejuni de que? / el
important en aquesta vida era tindre bona carn, bon vi i bones
dones».
I
que en motiu d'haver-li donat uns diners, ella li va dir, que Deu li
ho pague contestant-li: «que això era una ximpleria perquè Deu
no tenia diners per a pagar res».
També
declara que Fernanda Juan, Manuel Montolyu, Vicente Feliu, Josef
Aycart, Juan Falco/ (capellà) i María Casanova, podien haver-ho
escoltat alguna vegada.
Vicente
Feliu, declara que alguna vegada va escoltar dir a Martin, el que
se l’impute, i lo mateix declaren Joaquin Fuster i Josef
Montolyu.
En
quan a Maria Casanova, la seva declaració va anar per un
altre camí, aquesta declara que per motiu de provocar-la AD TURPIA,
li va dir que lo de les dones no eren pecat, mes ella pensava, que
ho va dir sense malicia, tan sol per aconseguir els seus favors.
Josef Aycart va declarar que era curt de memòria i no
es recordava de res.
Fernanda
Juan Casada amb Joset Montoluy va ser citada en 23 de gener de
1786, (quasi un any després) i no va declarar res, mes el dia 10 de
abril, es va presentar per la nit al comissari i va declarar poc mes
o menys el mateix quels altres. Matin li va llegar en testament 7
lliures a minorar de 27 que li devia el seu marit. (Li degué
paréixer poc)
Apart
de la indefinició i també la possible existència de pression als
declarants, totes les declaracions fan referencia al passat, abans
del viatge de Martin a Vila-Real.
També
sorprèn, que tot aquest circ, es muntara en un senyoriu, i a un
empleat de Aranda, el qual ja en 1761, havia escrit una carta al
ministre Ricardo Wall, demanant la supressió del Tribunal, es de
suposar que el comte no deguera tindre coneixement de aquest embull.
Carta
de Jorge Garcés.
El
20 de maig de 1786, desprès de la mort de Martin, el tribunal rep
una carta del notari Jorge Garcés, en la qual explica una visita de
li va fer el 29 de abril 1786, (dies abans de suïcidar-se). En ella
relata el estat d’ànim de Martin, després de tindre coneixement
de que esta sent investigat per la Inquisició.
En el procés es diu de la carta :
«En
20 de mayo del año de 1786 se recibió en el tribunal una carta de
Jorge Garces, escribano de la Villa de Alcora con fecha de 29 de
Abril,
por la que dice, que aquel día por la mañana habia pasado por
casa de Mesie Martin y que le habia hallado muy inquieto, diciendo
que era llamado por el tribunal de la Inquisición , y que no quería
ir, por no pasar por el desdoro, que de ello podia seguirsele.» Y,
que procuramdole presuadir que antes le sería honor el compadecer,
(si es cierto de que estaba llamado) que le respodio, «que primero
consentiria le escopetasen cuatro fusileros, que el que se presetase,
que era verguenza que un Rey de España el mantener
semejante tribunal, por el que no puede haber ningun artista, a causa
de que a cualquiera por una patanata, le mandan presentar», i que
diciendole cuan necesario era en España, el Santo Tribunal para
mantener la Religión Católica, respondió una cosa fea; Que tambien
hablo otras proposiciones sobre si le habia acusado este o el otro,
tratandolos injustamente, y que dado caso lo haya hecho
el confesor, que este se lo componga, que el negará diciendo que
todo el falso, por mas que le atormenten,»
PER
ACABAR:
Descartant el motiu econòmic, ( el sobrant de la «almoneda» no era
rellevant)
A
que es devia l'inquiria de Francisco Gil
(gendre de Villalonga) per Martin ?
Era
Gil un creient tan integre que no podia permetre les expressions de
Martin ?
Tenien
entre ells algun assumpte personal inconfessable?
O va
ser tot un muntatge de Villalonga, per a llevar a Martin de davant?
Més,
pot ser, que Martin fora un il·lustrat, fill del segle de la llum i
la raó. Que ja, no podia acceptar, la resignació front la
desgracia, amb la promesa del cel, i menys els comentaris sobre
aquesta mena de justícia divina, fet per persones benestants, en
una reunió lúdica.
Estén
a pocs anys del esclat de la Revolució Francesa, i les idees que la
van fer possible, estaven per tot arreu.
Tal
vegada, va ser la por i rebuig dels mandataris de la fàbrica, a les
idees del francés, el motiu de tot.
Es
possible.
________________________________________________________________________________
La
Reial Fàbrica va ser una realitat grandiosa per l’Alcora, es el
nostre referent méss singular, la bellesa que es va crear, està
arreu el mon. Mes tot ho van fer persones, persones amb la seva
grandesa i misèria.
Esta
historia parla més de les misèries, i ens mostra a Mesie Martin,
(el francés que es va penjar al no aconseguir fer porcellana). No va
ser així.
La seva
rebel·lia front al tribunal, ens mostra la dignitat i grandesa del
personatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario