domingo, 28 de mayo de 2017

Tex de la xarrada al Museu de Ceràmica de l'Alcora 24 de maig de 2017

François Martin, director de la porcellana.




Senyor regidor.
Director i personal del Museu.
Senyores i senyors.

Bona vesprada.

En primer lloc vull agrair a Eladi per haver-me donat l’oportunitat de participar en aquestes jornades.

També a Alfredo Fornas Pallarés, arxiver del Arxiu Municipal, per la seva col·laboració i ajuda en la recerca de documentació.

I a la meua família per el seu recolçament.

Gracies.

________________________________________________________________________________

Quan Eladi em va proposà fer una xarrada en el marc de aquestes jornades, dedicades a recordar la posta en marxa de la Reial Fabrica, vaig experimentar dos sentiments enfrontats, un de preocupació, per la responsabilitat que comporta, i un altre de gran satisfacció, al poder fer una xicoteta aportació a la gran tasca empresa, ..... !posar en valor el nostre passat mes emblemàtic!.



Perquè Françoise Martin i no altre dels grans artistes i tècnics que van passar per la fàbrica? / Pues simplement, que un dia buscant cosses de l’Alcora per Internet, vaig trobar un procés de la Inquisició, que feia referencia a un director del ram de la porcellana de la Reial Fabrica, aquest director era Françoise Martin.

El cuquet de la curiositat em va portar a indagar sobre la peripècia vital de Mesie Martin en l’Alcora.




Sentència.

Per posar-nos en matèria anem en primer lloc a vore la sentència de la Inquisició contra Martin.


«El Inquisidor Fiscal de Valencia contra Mesie Martin, maestro principal de la fábrica de Alcora en el Reyno de Valencia por proposiciones, y haber muerto no confesando algunos misterios de nuestra Sagrada Religión, y Formalizada esta sumaria en virtud de delación, y calificado el Reo de hereje formal, viene votado de que se siga su causa hasta definitiva, contra su memoria y fama, y que se le secuestren sus bienes»

Deixem aquí el procés i farem un xicotet recorregut per la vida de Martin en l’Alcora, amb unes pinzellades sobre el context en que es va desenvolupar

La porcellana.

Començaré fen un xicoteta referència a la historia de la porcellana.

Es te constància de que en Xina ja es fabricava porcellana en el sigle III abans de Crist, Marco Polo la va introduir en Europa al principi del segle XIV.

Des que es va tenir coneixements de la porcellana, pera totes las case reials, nobles i benestants, el poder gaudir i presumir de la possessió de tota mena d’articles fabricats amb ella, va ser un signe de gran prestigi. Durant el segle XVIII la porcellana estava considerada con un dels articles de luxe mes apreciats.

Al llarg del temps es van fer nombrosos d'experiments per tota Europa a fi d'aconseguir la porcellana.

Sols l’enumerar-los ompliria el temps d'aquesta xerrada, .... ho deixarem aquí.

Si que es important, per situar-nos en el context de aquesta història, la data en que es va aconseguir fabricar porcellana dura en Meissen, 1710, per la trobada de caolí en Kolditz. I en Limoges en 1768 per la trobada en Saint-Yrieix-la-Perche. Ja, que Christian Knipffer (mestre saxó especialista en la fabricació de la porcellana, que va ser contractat en 1764) procedia de Meissen i possiblement Martin vindria de Limoges.

El fet determinant per aconseguir fabricar la porcellana dura, va ser la trobada del caolí, ja que els altres components, ja es utilitzaven, en els experiments anteriors.

Podem deduir que Knipffer i Martin no van aconseguir fer porcellana dura, per la manca de caolí, en l’entorn de l’Alcora.


Contractació de François Martin.

Aranda va ser enviat com ambaixador a Paris en 1773 on va estar fins 1787, es diu que va estar en contacte amb importants cercles il·lustrats de la capital francesa, i que va conéixer personalment a Voltaire.

Amb el propòsit de fabricar una vaixella de porcellana el comte va contractar a Martin en octubre de 1774, a l’any de la seva arribada a Paris. Segons ens conta Escrivà de Romaní, «Historia de la Cerámica de Alcora» 1919.

¿Estaria Martin, vinculat a aquets cercles il·lustrats? Es segur que procedia d'un ambient mes obert i avançat, que el que va trobar en l’Alcora, a on no va poder adaptar-se.

El sou que li va oferir de va de ser de 100 lliures del país al mes.

¿Era molt o poc?

El sou d'un mestre de pintura estava en unes 34 lliures al mes, en quant al preu de la terra, segons documents de l'època, 3 jornals de vinya estaven valorades sobre 80 lliures.

El sou de Martin era tres vegades el d'un mestre de pintura, i amb ell es podien comprar uns 4 jornals de vinya al mes.

Podem dir que es tractava d'un molt bon sou. / El que indica la importància del personatge.


Família.

Segons hem pogut esbrinar en el testament de Martin, estava casat i tenia un fill i quatre filles, en el contracte el Comte, es compromet a pagar el viatge a l’ Alcora de la família, i la tornada a Paris de la seva viuda en cas de defunció.

He estat fent una ullada al arxiu parroquial, per vore si el fill o alguna de les filles hagues nascut a l’Alcora, i de moment, no he pogut encontra res.

Tampoc he pogut encontrar cap referencia sobre l'edat de Martin, mes si ja tenia tots els fills quant va vindre a l’Alcora no seria ja molt jove.

Pareix ser, que Martí va vindre sol i que la seva família va romandre a França, o que en cas d'acompanyar-lo en un principi, va marxar abans de la seua mort, tal vegada en algun viatge que va fer a Paris, (al menys tenim constància del viatge de 1782, quant li va portar el memorial de greuges al comte).

El que se sap es que els últims anys vivia sol.

Primers anys en l’Alcora.

Quan Martin arriba a l’Alcora, Knipffer, malgrat el seu fracàs en l'obtenció de la porcellana, seguia com a director del ram. Esta situació, es va mantindre tot el temps que Martin va estar actiu.

Riaño es refereix en al seva obra de 1879 «Spanisch Industrial Arts», que va ser Pedro Abadia, apoderat general del Comte en Espanya, el que li va recomanar la conveniència de que treballaren els dos mestres junts.

El resultat de la recomanació, va aconseguir tot el contrari al que es pretenia. Knipffer i Martin no van treballar mai junts. Si es te en compte que els coneixements, eren considerats secrets, era impossible que els posaren en comú.

Pareix ser que Knipffer es va encarregar, de forma preferent, de la fabricació de la mitja porcellana i Martin de la terra de pipa-

La relació entre ells (al paréixer els dos de caràcter prepotent) va ser molt conflictiva.

En totes les referencies que es coneixen, sempre s’ha retratat a Knipffer com a un gran senyor, i a Martin com una persona de molt difícil tracte.

A Martin es refereixen sempre con a Mesie Martin, o de forma despectiva «el francés».


Espionatge dels subordinats.

Segons Escriva. A Knipffer, si aconseguia la porcellana, el Comte li va prometre 200 pesos pels seus «secrets».

En el cas de Martin, per estalviar-se’ls, se li va posar un ajudant que copiava les formules que ell anava desenvolupant.

Escrivà arriba a aquesta conclusió al haver trobat una llibreta escrita per Gabriel Andres, amb una nota que feia referència a les formules de Martin. Sabem que Andres, en Maig de 1783 signe un contract per treballar com a mestre principal en la fàbrica, mes no hi ha cap referencia a Martin en aquest document.

Si que hi ha una referencia directa en el compromís que Villaonga i Abadia fan signà a, Francisco Garcés i Cristobal Pastor, en el seu contract en maig de 1783, prometen fer us dels secrets de Martin, tan sols en benefici de la Reial Fàbrica, i ha no revelar-los, de per vida.


Aportacions de Martin.


El interés que Villalonga i Abadia, mostren per els secrets de Martin, fa pensar, que malgrat tots els conflictes, el seu treball va ser gaire important, i degué significar un bon pas cap l’ obtenció de la porcellana, a part dels seus èxits amb la terra de pipa.

Segons Escrivá..., Del 19 de Octubre de 1776 al 13 de setembre de 1777 es van fabricar 10.351 peces de porcellana (supose que de mitja porcellana) desglossades en 3.880 peces de primera, 3.127 de segona i 3.344 de tercera.

Escrivá, ressenya també, un contracte amb un matrimoni de València per la venda en aquella ciutat,.. i acaba dient.... (Tot prova el gran increment que la porcellana d'aquella Fàbrica va prendre, en els dies que tant prestigi li donaren, el saxó Knipffer i el francès Mesie Martin.

Bé, aquesta afirmació contradiu el comentari del Comte de 1776, que veurem mes endavant.

Pedro Abadia, en un informe, diu: «la terra de pipa que Martin havia encontrat en l’Alcora era la millor de Europa».

Eladi Grangel en el seu treball del 2004 «L’escultura a la Reial Fàbrica del comte d’Aranda» , ens ressenya el gran nombre de dissenys en mitja porcellana que es realitzaren en l'època, en que Martin, i Knipffer van estar actius. Donant constància d’una serie de les quatre estacions realitzades directament per Martin.

Directors de la Fabrica.

Durant la estància de Martin en la Reial Fabrica van ser varis els directors que hi van passar.

Eduardo Codina, en la seva obra de 1980 «Aportación documental a la historia de la Real Fábrica de Loza Fina de Alcora», relaciona a Juan Villalonga con a director de la fàbrica de 1773 fins 1786.

I situa a Marcial Guirandeta con arrendatari de la fàbrica abans de la arribada de Martin..

Escriva relaciona con a director a Lalana fin 1775 i a Guirandeta de 1778 fins 1783.

Estes dades les he pogut constatar en varies escriptures dels Protocols Notarials a l’arxiu del Ajuntament. Guirandeta, va ser nomenat per el comte con a director «de los derechos dominicales y de la Real Fábrica» el 7 d’agost de 1778.

Crec que Villalonga degué compartir la direcció amb Lalana, de 1773 a 1775. Després degué d'estar con a director, ell sols fins 1778, quan arriba Guirandeta, i després de la marxa d'aquest, junt Jeronimo Abadia des de 1783.

He fet esta referència al nombre de directors que va haver en aquell temps, per constatar que la estabilitat en la direcció no era un atribut del funcionament de la Fàbrica, fet que degué influir en el comportament de Martin

Conflictes en la Fàbrica.

Baix la direcció de Lalana, no tenim cap referencia de l'existència de desavinències entre Martin i la direcció, mes després de la marxa d’aquest, sota la direcció de Guirandeta, l’enfrontament va ser continuat.

Riaño diu " Que per causa de la manca de cura dels gestors de les obres de porcellana, en 1776 el Comte Aranda va escriure des de París: "La meua ceràmica de l'Alcora, malgrat tots els esforços que s'ha fet, els diners gastat, i els mestres estrangers que una i altra vegada s'han dut, empitjora cada dia en lloc de millorar ".


En 1782 varis treballadors liderats per Joaquim Ferrer i José Nebot, junt a Martin, van confeccionar un memorial de greuges que aquest es va encarregar de presentar al Comte a Paris.

El Comte, amb data 24 Juny de 1782, va escriure al seu apoderat general, Pedro Abadia, que residia en Saragossa, informant que Martin passaria per allí de tornada de Paris, i li va encomanar que es traslladara a l’Alcora, pera solucionar els problemes de la fabrica.

Al mateix temps, també va informar a «Guirandeta», el qual, tan prompte con va rebre les notícies, va marxar de l’Alcora. Pedro Abadia no es va traslladar a l’Alcora, i la direcció de la fabrica va passar a mans del governador del Senyoriu Juan Villalonga i en la part tècnica a un altre Abadia, Jeronimo.

Tal vegada la iniciativa de Martin i el seu accés al Comte, van ser el principal motiu per el que se tramara el procès.

Els últims anys.

El 28 de Febrer de 1786 Martin, va fer testament, segons consta en el document, estava malalt en el llit...., disposa ser enterrat amb l’habit franciscà,... i dicta con desitja que es celebren els funerals, llegant 25 lliures per aquests menesters.

Llegue cinc lliures a Joaquin Fuster i set a Fernanda Juan.,,, (Els dos van declarar en contra de Martin en el procés)

Nomena marmessors (albaceas) a Villalonga i a Abadia.

Mana que es faja un inventari extrajudicial, i que es faja publica «al-moneda» (liquidació) de les joies i altres bens mobles que puguen haver en sa casa, que després de liquidar les disposicions d’aquest testament i el reste de deutes que pugues tindre en Espanya, se envie la resta al Comte a Paris, per a que aquest, el lliure a la seva dona.

En els protocols notarials no consta cap compra de bens immobles per part de Martin, suposem que no em tenia en Espanya. El reste dels seus bens els deixa al fill i a les quatre filles.

Tot fa entendre, que en aquesta data (28 de Febrer de 1 786) Martin, no es coneixedor de que esta sent investigat per la Inquisició.

A primers de maig, d'aquest any, al tindre coneixement de que esta sent investigat, es va suïcidar penjant-se d'una garrofera.


Execució del testament.

El inventari dels bens, es realitza el 27 de maig 1786 per l’alcalde de la vila Florentin Villalonga, i en la data de 9 de gener de 1787 es posen l’abast de Juan Villalonga i Jeronimo Abadia, hi ha que tindre en compte que s’ha fet un inventari judicial, i que en cap cas es parla d'enviar els diner sobrants a Paris, es diu que els mantindran en deposit els marmessors (albaceas) a fi d'entregar-los a qui corresponga.

L’escriptura de l'almoneda, (liquidació), dels bens es un document extraordinari, en setze folis es relacione l’adjudicació de tres-cents objectes, dels mes variats, així tenim una cadira de muntar, un rellotge de plata, cobertors i cortines d'indiana, 6 llibres i un mapa, una caixa per rape, una altra per tabac, un tonell amb nou cantes de vi, tres navalles d’afaitar, (per nomenar alguna cosa).

Ha! També un Crist de ceràmica de la Reial Fabrica, mes unes estampes de sants amb marc de fusta.

El que mes crida la atenció es la roba de vestir, capes, casaques (una de panyo forrada de Tafetà), una vintena de camises, al menys quinze calçons, xupes, corbatins, mitjons, perruques. Poden dir que vestia con els personatges de les pel·lícules que recreen els temps de la cort francesa de Lluis XV o XVI. Una curiositat es el fet, que mentres en el testament es parla també de joies, en l'almoneda no en apareix cap.

El muntant de la liquidació puja a 212 Lliures, 2 sous i 6 diners. No hi ha cap referencia de que es enviarà el sobrant a la seva viuda a Paris. Ni que es liquidara a favor de alguna institucio en compliment de la sentència de la Inquisició.


Tot seguit farem un xicotet passeig per el procés.

Todo principío por delación.

Permetre el títol d'aquest apartat. Així es, con comença el procés

Fets.

Reunió en casa del governador Juan Villalonga.

Catorze de desembre 1783, diumenge.

Assistents (nomenats en el procés)
Francisco Gil (gendre de Villalonga)
Joaquin Alonso (¿metge?)
Geronimo Badia (director tècnic de la fàbrica)
Manuel Moya (prevere organista)
Francisco Martin (director del ram de la porcellana)
Deuria de haver bastant mes gent.


Reunió ludica.


Segons el contexts es tractava d'una reunió lúdica, tal vegada habitual, un diumenge de vesprada.

Les persones mes importants del poble, es reuneixen en casa del governador.

La conversa on se inclouen les expressions «punilbles» de Martin, parla de la greu situació dels xicotets llauradors, degut al excés de pluges de l’any (va ser un any que degut a la irrupció del volcà Laki en Islàndia. Europa no va tindre estiu, en Castelló consta que es va posar a ploure en setembre i va estar fins mitat de desembre, es van arruïnar les collites d'estiu a més de impedir la sembra dels cereals d'hivern ), Alonso declara, que la conversa en François s’acaba al ser cridats a divertirse.


(Podem imaginar a Mosent Moya assegut front al clavecí, tocant un minuet, una xacona, bolero o alguna altra musica del barroc, amb algunes parelles ballant, tocant-se tan sols les puntes dels dits en un ritme pausat i elegant.)



Declaració de Francisco Gil.


«En el 12 de dicho mes de Enero, Don Francisco Gil, de edad de 25 años, ciudadano de la Villa de Alcora, que a la primera de Oficio declaró que el día 14 de diciembre del año pasado 1783, estando el deponente en casa de su suegro el Goberador, de aquella Villa de Alcora, le parece que tratandose con motivo de las prolongadas lluvias, se dijo que el Señor a los buenos los afligía en este mundo, y que a los malos los prosperaba, porque estos vastante castigo tendran en el infierno, le parece oyo que el reo dijo «allá lo veremos, ahun no ha venido de allá nínguno que nos lo diga», a lo que se hallo presente y lo oyo Joaquin Alonso, y le parece que tambien estaba presente Geronimo Badia.


Hem llegit la declaració de Francisco Gil, per què en ella esta tota l'acusació feta a Martin.

El procés es promou per delació, d'un dels assistents a Francisco Querol, vicari perpetuo de l’Alcora, el qual, li dona curs en una carta enviada al tribunal de la Inquisició a València.

El tribunal, en primer lloc recull informació sobre el compliment en parròquia de Martin, (confessió i comunió al any), constatant que son correctes, com també la seua assistència a missa.


El primer en declarar es Francisco Gil, pareix que va ser el delator, la seva declaració poc mes o menys va ser confirmada per Alonso. Més aquest disculpa a Martin afegint, que no ho havia fet per maldat, a mes declara que també Mossen Manuel Moya ho havia escoltat.

Geronimo Abadia no va ser cridat a declarar.

I, Mossen Manuel Moya, es disculpa de no poder concretar res, per ser curt de memòria, mes li pareix que es va parlar alguna cosa.


Desenllaç de la primera part del procés.

El 30 de gener 1784, visita Martin al qualificador del Sant Ofici a Vila Real.

I el 12 de febrer, el tribunal rep una carta del qualificador de Vila Real, en la que disculpa a Martin, Concloent així la primera part del procés. La transcripció es com segueix:


«En 12 de Febrero del actual año de 1784 se recibio en el tribunal una carta, fechada en Villarreal el 30 del mes de Enero anterior, de Fr. Antonio de Jesús, calificador de Santo Oficio, por la que da cuenta al tribunal como se le habia presentado el reo mui conturbado y afligido, diciendo que el es Catholico Romano e hijo de Catolicos, pero que tal vez o por chanza o por ignorancia habia proferido algunas proposiciones sospechosas, las que destesta de corazon si las ha proferido, y quiere hasta la ultima respiración vivir en la fe de sus Padres y suya; informa dicho calificador, que despues de haber examinado al reo con alguna proliguidad, encontro en él todas las señas de sinceridad y verdadero arrepentimiento.»

El procés s’atura fins Abril de 1785.


Segona part del procés a partir del 7 d'Abril de 1785.

Personatges citats en el proces:

Francisco Gil Gendre de Villalonga
Juan Garcés Empleat comptaria de la fàbrica.
Paula Benages Casada amb Garcés.
María Piñol Criada de Martin.
Joaquín Fuster Empleat de la fàbrica.
Mariana Vilar Casada amb Fuster,
Vicente Feliu Oficial de la fàbrica.
María Casanova Casada?
José Aicart Oficial de la fàbrica.
José Montolyu Oficial de la fàbrica.
Fernanda Juan Casada amb José Montolyu

Sembla se eviten persones benestants.

Francisco Querol, el 7 d'abril de 1785 va rebre una carta del tribunal, per que com a Vicari perpetu prenga declaració a Francisco Gil (gendre de Villalonga possible delator) i també a Juan Garcés i a tots els que puguen saber alguna cosa.

D. Francisco Gil. declara el 10 d'abril, dient que Juan Garcés, va dir en presència de diverses persones, que Martin, havia proferit una d'aquestes dues coses, que no havia Infern o Purgatori.

Juan Garcés ,declara el 12 d'abril (dues dies després), dient que fa uns quatre anys, va escoltar a la seva dona dir, que Martin, havia proferir l'afirmació «de que no hi ha infern ni purgatori»

Paula Benajes, dona del anterior, declara al dia següent, 13 d'abril, que sap, perquè heu havia escoltar dir, que fa quatre anys Martin havia proferit les citades afirmacions, mes no es recordava de quines persones ho havien dit, perquè era de fluixa memòria.

Per el mateix temps Mariana Piñol, criada de Martin, l’havia contat que el seu amo feia coses molt estranyes, i que estava espantada perquè li pareixia que eren coses del dimoni.

Que anaven a velar a casa de Juan Fuster i que Martin es indignava si es resava al toc d'animes, i que en estiu quan es resava el rosari en grup a la fresca, ell s’entrava a casa.
Maria Piñol, no es citada a declarar.

El mateix 13 d'abril, per haver segut nomenada per Paula Benages, i per motiu d'haver freqüentat la casa de Martin, es crida a Mariana Vilar, en la citació no va declarar res, mes després (juny de 1786 quan ja havia mort Martin), es va presentar al comissari i va declarar que Martin no volia fer el dejuni quan corresponia, i que li va dir « dejuni de que? / el important en aquesta vida era tindre bona carn, bon vi i bones dones».

I que en motiu d'haver-li donat uns diners, ella li va dir, que Deu li ho pague contestant-li: «que això era una ximpleria perquè Deu no tenia diners per a pagar res».

També declara que Fernanda Juan, Manuel Montolyu, Vicente Feliu, Josef Aycart, Juan Falco/ (capellà) i María Casanova, podien haver-ho escoltat alguna vegada.

Vicente Feliu, declara que alguna vegada va escoltar dir a Martin, el que se l’impute, i lo mateix declaren Joaquin Fuster i Josef Montolyu.

En quan a Maria Casanova, la seva declaració va anar per un altre camí, aquesta declara que per motiu de provocar-la AD TURPIA, li va dir que lo de les dones no eren pecat, mes ella pensava, que ho va dir sense malicia, tan sol per aconseguir els seus favors.

Josef Aycart va declarar que era curt de memòria i no es recordava de res.

Fernanda Juan Casada amb Joset Montoluy va ser citada en 23 de gener de 1786, (quasi un any després) i no va declarar res, mes el dia 10 de abril, es va presentar per la nit al comissari i va declarar poc mes o menys el mateix quels altres. Matin li va llegar en testament 7 lliures a minorar de 27 que li devia el seu marit. (Li degué paréixer poc)

Apart de la indefinició i també la possible existència de pression als declarants, totes les declaracions fan referencia al passat, abans del viatge de Martin a Vila-Real.

També sorprèn, que tot aquest circ, es muntara en un senyoriu, i a un empleat de Aranda, el qual ja en 1761, havia escrit una carta al ministre Ricardo Wall, demanant la supressió del Tribunal, es de suposar que el comte no deguera tindre coneixement de aquest embull.


Carta de Jorge Garcés.


El 20 de maig de 1786, desprès de la mort de Martin, el tribunal rep una carta del notari Jorge Garcés, en la qual explica una visita de li va fer el 29 de abril 1786, (dies abans de suïcidar-se). En ella relata el estat d’ànim de Martin, després de tindre coneixement de que esta sent investigat per la Inquisició.

En el procés es diu de la carta :


«En 20 de mayo del año de 1786 se recibió en el tribunal una carta de Jorge Garces, escribano de la Villa de Alcora con fecha de 29 de Abril, por la que dice, que aquel día por la mañana habia pasado por casa de Mesie Martin y que le habia hallado muy inquieto, diciendo que era llamado por el tribunal de la Inquisición , y que no quería ir, por no pasar por el desdoro, que de ello podia seguirsele.» Y, que procuramdole presuadir que antes le sería honor el compadecer, (si es cierto de que estaba llamado) que le respodio, «que primero consentiria le escopetasen cuatro fusileros, que el que se presetase, que era verguenza que un Rey de España el mantener semejante tribunal, por el que no puede haber ningun artista, a causa de que a cualquiera por una patanata, le mandan presentar», i que diciendole cuan necesario era en España, el Santo Tribunal para mantener la Religión Católica, respondió una cosa fea; Que tambien hablo otras proposiciones sobre si le habia acusado este o el otro, tratandolos injustamente, y que dado caso lo haya hecho el confesor, que este se lo componga, que el negará diciendo que todo el falso, por mas que le atormenten,»




PER ACABAR:

Descartant el motiu econòmic, ( el sobrant de la «almoneda» no era rellevant)

A que es devia l'inquiria de Francisco Gil (gendre de Villalonga) per Martin ?

Era Gil un creient tan integre que no podia permetre les expressions de Martin ?

Tenien entre ells algun assumpte personal inconfessable?

O va ser tot un muntatge de Villalonga, per a llevar a Martin de davant?

Més, pot ser, que Martin fora un il·lustrat, fill del segle de la llum i la raó. Que ja, no podia acceptar, la resignació front la desgracia, amb la promesa del cel, i menys els comentaris sobre aquesta mena de justícia divina, fet per persones benestants, en una reunió lúdica.

Estén a pocs anys del esclat de la Revolució Francesa, i les idees que la van fer possible, estaven per tot arreu.

Tal vegada, va ser la por i rebuig dels mandataris de la fàbrica, a les idees del francés, el motiu de tot.

Es possible.

________________________________________________________________________________

La Reial Fàbrica va ser una realitat grandiosa per l’Alcora, es el nostre referent méss singular, la bellesa que es va crear, està arreu el mon. Mes tot ho van fer persones, persones amb la seva grandesa i misèria.

Esta historia parla més de les misèries, i ens mostra a Mesie Martin, (el francés que es va penjar al no aconseguir fer porcellana). No va ser així.


La seva rebel·lia front al tribunal, ens mostra la dignitat i grandesa del personatge.  

No hay comentarios:

Publicar un comentario