L'escola

Fatxada del convent. La reixa davall del balcó ès la que
donava llum a la clase.

No sè si seria l'any  1952 o 1953, quan vaig començar a anar a l’escola, recorde que per aquells tems l’escola estava ubicada en l'antic convent de sant Francés, allí en una sala a mà esquerra de l'entrada, situada per sota del pis de la plaça, el que feia que la humitat fora part de la paret, amb una finestra amb uns vidres bruts que filtraven una llum trista i escassa, una bona mestra intentava mantindre la pau entre uns trenta o quaranta xiquets i xiquetes de la millor manera que sabia, a part de fer-nos llegir en aquelles cartilles on  les lletres estaven poc més o menys ordenades segons la seua dificultat per pronunciar-les, primer les vocals després la “m” de mare, etc.

Vaig estar en aquella escola un parell d'anys, fins que la van traslladar al nou grup escolar que nomenaren “Francisco Franco” (no podia anomenar-se d'altra manera), l'any 1954.

Vista general del poble, al fons el Grupo Escolar.

En 1954 en el nou i flamant “Grupo Escolar” es van començar a fer per primera vegada el que es podria dir com una escola reglada, s'organitzaren tres cursos, pels que havien de  passar tots els xiquets de 7 a 12 anys, s'havia d'estar dos anys per curs, com és de suposar per aquell temps els cursos estaven doblats, per una part els xiquets i per altra les xiquetes.

El primer curs estava desdoblat en dos grups, en un estaven els que ja havien llegit totes les cartilles i passaven a llegir en un manuscrit i en l'altre, en el qual em tocava a mi, els que hi havíen que començar per la cartilla de la “A”, el cas és que el mestre, es veu que s'havia equivocat en comprar els manuscrits i en va comprà un de més, l'home, recorda que va mirar la classe a veure a qui li col·locava el manuscrit sobrant, jo no sé què devia veure en mi i me'l va endossar.

Pagines del namuscrit "Viaje por España".

Els manuscrits eren la cosa més obsoleta, a part de feta en  mala llet, que us podeu imaginar, quan ja feia més de cinc-cents anys que s'havia inventat la impremta, feien llegir als xiquets unes lectures escrites a mà, en una mena  de cal·ligrafies a quina més enrevessada. Començarem a llegir el manuscrit, els xiquets que ja havien llegit totes les cartilles els quals anaven passant les pàgines en certa facilitat, jo en vaig quedar estancat en la primera pàgina sent  passat (com si es tractara d'un circuit de carreres) dos vegades per la resta del grup, allò devia  ser per a mi una experiència molt frustrant, ja que encara avui la recorda, ara, per aquells temps estes coses no tenien gaire importància. Bé amb la paciència del mestre (faltaria més després d'haver-me venut el llibre) i tot l'esforç de què jo era capaç, en aquell manuscrit vaig aprendre a llegir.

Portà de un manuscrit de la època.

L'esforç d'aprendre a llegir, va estar acompanyat de la por que a l'esmentat mestre li tenien tots els alumnes, tenia l'home una regla de fusta, que ja va portar del seu anterior destí d'un centímetre més o menys de grossor, la qual no dubtava a usar en un pervers càstig, que ell nomenava “piñita”,  consistia a fer posar a l'alumne la mà formant una pinya i enventar-li una reglà a les puntes dels dits, al principi de curs un dia vam veure que portava una regla molt més llarga i gorssa que l'esmentada, la va mirar i sospesà unes quantes vegades i la va desar al prestatge de la pissarra, jo no recorde que la usés, però la por a ella en va acompanyar els dos anys que vam anar a la seua classe.

A part de l'escola estos dos anys foren d'un constant descobriment pera mi, era un xiquet de set-vuit anys, en aquells temps a eixes edats els xiquets ja anaven a l'escola sols, sobretot a migdia entre el dinar i fins a l'hora d'entrada a l'escola solien vagar per la rodalia de l'escola, rodalia, que a poc a poc s'anava transformant, es començaven a construir les típiques cassetes d'una planta que anaven abrasant la muntanya omplint de vida i xiquets aquell barri, per aquell temps ple de llocs on es pudia jugar amb tota llibertat. Rar era la setmana que a l'escola no apareixia un nou alumne vingut de qualsevol part d'Espanya, el poble anava creixent amb el suport de la indústria taulellera. Es va construir el Cine Astoria, un dels llocs referents  per a mi en aquells anys. Ja parlaren d'ell en nous escrits.

Treballadors en la construcció dels massets.

No foren millors aquells temps que els presents, més en recordar-los sempre ens porten un sentiment de nostàlgia, per la curta infantesa, que per necessitat  ens portava al treball quan començàvem a despertar a la vida. Van ser anys de grans transformacions per al nostre poble i les nostres gents, tal vegada va ser llavors quan el poble va entrar en el curt segle XX.