martes, 6 de marzo de 2012

Vesprades de cinema.


Als anys seixanta del passat segle en l’Alcora era habitual que entre setmana, en les dos sales de
Cinema Astoria.
cine que havien en la localitat se feren dos sessions de cinema, una el dimarts i el altra el dijous, en aquestes sessions es solien projectar dues pel·lícules, la primera solia ser una pel·lícula espanyola en blanc i negre, que nosaltres en aquell temps consideraven con de relleu, la clàssica “espanyolà”, que probablement el propietari de local era  obligat a projectar per exigències de la distribuïdora, i de segona una de vaquers e indis,  de pirates o soldats americans massacrant  a japonesos o passejant-se ufans per els camps italians  regalant xiclets a un grapat de  nois de cara bruta, totes en “tecnicolor”  e interpretades per excel·lents actors i actrius.

En aquell temps el poble començava a créixer per la part de dalt i en aquell barri es va ubicar un cinema nou amb el nom de “Cine Astoria”, per aquells carrers que repten per la falda de la nostra estimada muntanya de Sant Cristòfol, va transcorre el meu trànsit de la infantesa a la adolescència, corren muntanya dalt a baix, fent alguna bogeria que altra.
Una de les coses mes desitjades per el ramat de rapinyares que formaren el meus amic i jo,  era el anar al cinema,  i a ser possible a totes les sessions, per supòsit les perres per anar eren escasses i en havia que fer mil tripijocs per aconseguir la pesseta que  costava la entrada, o entrar debades.
En lo que fa  al entrar debades en havia dia que el propietari del local (tal vegada  crec que per afavorir la nostra afecció al cinema) es feia el despistat i tan sols per el fet de anar acompanyat per algú que haguera pagat la entrada,  era prou per a que el porter  no nos veiés i poguéssim entrar. Altres vegades açò era impossible i tenien que aconseguir el diners, lo mes habitual era demanar-lo als pares però el resultat la majoria de les vegades en era nul, un altre sistema era el replegar draps, papers, llaunes, ampolles i altres deixalles que se solien per llavors reutilitzar i vendre’ls al tió Pellero[1] o a la tia Maria la Sardina.
La estrella de les deixalles eren uns petits trossos de plom que solien caure quan es descarregaven els camions en front de la fundidora de vernís que  en havia en el camí del Molí Nou propietat de “Azulejos Nomdedeu”, de vegades el encarregat de la fundidora (sense dubte coneixedor de lo perillós que el plom podia ser para la nostra salut) ens renyia i no nos deixava replegar-lo, però aprofitant el temps en el que no estava en la fabrica, nosaltres batien mol be el carrer i a los dos o tres dies de havers descarregat algú camió no ens podia trobar ni un petit tros de la mida de una agulla.
Lo que fou sorprenent es que malgrat la censura que imperava el aquells tems, i sent  xavals de dau a tretze anys, no tinguessin problemes pera accedir al cinema, quant se projectaven pel·lícules qualificades pera majors. 
Per supòsit el nostre interès per el cinema era referent a la segona pel·lícula, la de aventures, la primera era com alguna cosa que suportaven perquè com les feien no era cosa de no veuré.
Malgrat lo comentat sobre la pel·lícula que encetava el programa doble, tinc que dir que avui son les que mes recordo i crec que en van marcà i tingueren una gran influencia en la meva vida, encara recordo la banda de xiquet de aquell suburbi mexicà dels “Olvidados” de Buñuel, o aquella pel·lícula argentina titulada “Culpable” i dirigida per un tal Hugo del Carril que tractava de un  delinqüent que abans de morir davant la queixa de que el ambient en que havia viscut era el culpable de la seva forma de vida, veu con de havers segut ric i poderós també haguera delinquit, o aquella altra en que un vell aplega a un petit poble  “Calbuch” en la costa, i desprès de viure entre la gent del poble pera  festes fa un coet sorprenen per lo que es localitzat i obligat a tornar al seu treball de construir bombes atòmiques, o aquella altra “Bienvenido Mr Marsall” on  Lolita Sevilla sols cantava una cançó, i es canviava un pobre poble castellà en andalús pera que  els americans  repartiren  diners a mansalva, altra en que un inexpressiu actor italià fera un paper a on per les circumstancies de la vida acabava convertit en botxí “El verdugo”, o aquella “Viridiana” a on un grup de pobres acollits per ella acaben fen una destrossa en sa casa, o aquella “Muerte de un Ciclista” que començava amb un pobre home pedalejant amb una bicicleta cap un canvi de rasant, i quant es perd de vista apareix un cotxe fent esses fent-mos sospita que el havia atropellat ,  així moltes mes.
Aquesta era el record que tenia de aquelles pel·lícules, a les que no donaren gaire importància, desprès les he tornat a vori, i la seva qualitat me han  ajudat a comprendre el perquè de la consistència del seus record, per suposi en elles he vist moltes mes coses de les que recordava i crec que moltes de estes coses que llavors no arribi a entendre, tingueren una gran influencia en la meva forma de ser i pensar.
L’Alcora, 6 de març de  2012


[1] En Joan Alvaro, tenia el ofici de drapaire, en l’Alcora es coneixia  con “el tió Pellero”  perquè el seu major negoci era el canviar les pells de conill, que en aquells tems es sacrificaben i consumien en les cases, per caixes de mixtos.

No hay comentarios:

Publicar un comentario