La garrofera

En una caminada pel terme he passat per una finca abandonada, com estan quasi totes en  l’Alcora, el terreny  està format per una foia amb quatre bancals escalonats al clot, a més d’uns altres de menor extensió als panys  laterals. Res excepcional, al cap i a la fi aquesta forma de finques són bastant habituals en les llomes i clotades què formen les valls interiors de la comarca. Malgrat la poca originalitat del lloc, tan prompte com  el vaig visualitzar, em va portar a recordar com era abans, quant a la meua adolescència vaig trepitjar aquell indret acompanyat del meu pare, que treballava la finca. El record es va fixar de sovint en la garrofera, aquella garrofera al marge de la clotada.

Per aquell temps la garrofera era l’arbre. Hi havia ametlers i oliveres al secà, i alguns arbres fruitals a l’horta, i  els pins, els quals estaven confinats als indrets improductius. Però la garrofera era l’arbre, la reina del terme. Ben conreada, podada amb cura i netejada dels xuplons, que eixit a la seua soca poguessen arruïnar-li la part aèria. Amb el seu color verd maragda presumia ufana de la seua primacia.

A més d’això, també era la garrofera on  paràvem quan anàvem  a treballar la finca, la seua ombra era tan acollidora que quan estàvem enlloc, hi ha acudien tots els que estaven als voltants per dinar baix la frescor del seu fullam. Allí es dinava, es parlava i en les llargues jornades de sol a sol de l’estiu es feia la merescuda migdiada. Quantes contalles podria fer la garrofera si pugues parlar! Ella va escoltar un munt d’històries  d’aquells temps, tant de la vida quotidiana, com d’aquelles converses que es portaven amb veu baixa, tenint en compte qui escoltava, relatant els patiments i greuges d’aquella època passada de la qual ningú s’atrevia a parlar obertament.

Recorde aquell Quico que contava que l’any 14 va marxar a França per treballar les terres que els joves francesos no podien treballar, ja que estaven al front. I clar va tornar enlluernat pel civisme francés i com no republicà convençut, tant que quan es va proclamar la república, no va dubtar en presentar-se candidat a regidor, va obtindre l’acta i  es va encarregar de la regidoria  d’ensenyança. Contava que va anar a València a comprar les dos màquines d’escriure, les quals als anys 60 encara utilitzaven per aprendre a les escoles, i com es va estalviar de ser represaliat, gràcies a la declaració a favor de la directora del col·legi de la Consolació. Ell la va avisar per que les mongetes, abandonaren el poble als primers dies de la revolució, quan encara, però secularitzades, seguien fent escola al poble, ja que la seua benvolguda República no els podia garantir la vida.

O aquell Joan  que no s’ha amagava de ser comunista, i que no podia entendre com el seu germà, alcalde republicà d’un poble on no hi havia hagut cab mor per part dels revolucionaris, va ser “ajusticiado” després de la guerra. L’home va tindre la compensació de ser elegit  regidor al primer consistori democràtic, a l’Alcora.

L’altre Joan, que va ser reclutat en l’ultima quinta mobilitzada per la República, a primers de 1938, amb tan mala sort, que després de la desfeta que patiren només entrar en combat, a les terres de Terol va caure a la part dreta del front que va ser traslladat a València, mentre tots els demes del poble van caure a l’esquerra i després de vagar fugint per les terres altes de la província van tornar a l’Alcora, on es van amagar fins a l’entrada dels nacionals al mes de juny. Joan de València va ser portat al front de Còrdova on va participar en l’última gran acció de l’exercit republicà, allí va ser fet presoner. Contava que una vegada alliberat, com no es podia passar per Madrid ni Alacant, aleshores zona republicana, va haver de recórrer mitja Espanya per tornar a casa.

Aquell altre Quico, que els altres, quan no estava, dient que era un “camisa vieja”, contava que tan aviat va poder es va enrolar voluntari  l’exercit nacional, participant en la batalla de l’Ebre, de la qual contava un fum d’accions “heroiques”. També contava la infinitud de passos que va haver de donar per alliberar a la seua dona, quan va tornar del front, ja que l’havien empresonada per ser republicana, malgrat tot el seu historial, tampoc calia considerar-lo dels guanyadors, però era molt bona persona, apanyat i emprenedor.

El tio Paco, aquest si que era un guanyador, la qual cosa no era gens d’estranyar, ja que pertanyeria a una família benestant del poble, no solia ser habitual en la garrofera, però de tant en tant venia a fer la xerrada, d’ell contaven, que igual hauria sigut un guanyador d’haver-hi guanyat la República, ja que havia sigut el comptable de la “col”.

També hi havia un Pere, el pobre home, borratxo empedreït, vivia ajuntat a una dona mig boja,  parlava poc, s’asseia separat dels altres, ja que era conscient que feia una pudor endimoniada,  quan es parlava del passat, malgrat que mai participava, els seus ulls miraven a l’horitzó amb un raig de melangia, com recordant uns temps millors.

De molts altres  homes es podria parlar de  vivències contades a la garrofera, però  crec aquests escrit ja és prou gran per la publicació.

Així conversant més o menys passaven les migdiades a la garrofera, ells sabien que eren els últims i miraven la terra amb nostàlgia sent consens que desprès d’ells quasi tot seria abandonat i que les finques tan curosament treballades de vindrien erms. 

Amb tot, el temps ha anat passant, l’agricultura de secà va deixar de ser rendible, els conreus es  van abandonar; primer van ser les argelagues, el romaní, la farigola i algun llentiscle, els qui van envair els bancals de conreu. Mentre a poc a poc els pins van anar colonitzant tot l’endret, creixent més alt del que la garrofera mai no haguera pretès.

Hui la garrofera està arruïnada, les seues frondoses branques d’abans, o bé s’han podrit i han caigut a terra, o bé han sigut tallades per llenyataires furtius per  fer foc a les llars dels masets de les urbanitzacions properes. Els xuplons emplenen el tou de la que abans havia sigut una soca  gruixuda i massissa, res queda de l’esplendor d’anys enrere, els pins la superen en alçada. Tan sols dos xuplons s’enfilen cap amunt en lluita per uns raigs de sol que els pins els arrabassen. Són com un alé d’esperança.