L'escola

Fatxada del convent. La reixa davall del balcó ès la que
donava llum a la clase.

No se si seria el any  1952 o 1953, quan vaig començar ha anar a l’escola, recordo que per aquells tems l’escola estava ubicada en el antic convent de sant Francès, allí  en una sala  a ma esquerra de la entrada, situada per de baix del piso de la Plaza, lo que feia que la humitat fora part de la paret, amb una finestra amb uns vidres bruts que filtraven una llum trista i escassa, una bona mestra intentava mantindre la pau entre uns trenta o quaranta xiquets i xiquetes de  la millor manera que sabia, a par de fer-nos llegir en aquelles cartilles on  les lletres estaven poc mes o menys ordenades segon la seva dificultat per pronunciar-les, primer les vocal després la “m” de mare etc.

Vaig  estar el aquella escola un parell de anys, fins que la van traslladar al nou grup escolar que nomenaren “Francisco Franco” (no podia ser de altra manera), al any 1954.

Vista general del poble, al fons el Grupo Escolar.

En 1954 en el nou i flamant “Grupo Escolar” se van començar a fer per primera vegada lo que se podria dir com una escola reglada, se organitzaren tres cursos, per els que tenien que passar tots el xiquets de 7 a 12 any,  se tenia que estar dos anys per curs, com es de suposar per aquell temps els cursos estaven doblats, per una part els xiquets i per altra les xiquetes.

El primer curs estava desdoblat en dos grups, en un estaven els que ja havien llegit totes les cartilles i passaven a llegir en un manuscrit i en el altre,en el me tocava a mi, els que teníem que començar per la cartilla de la “A”, el cas es que mestre, se veu que se havia equivocat al comprar els manuscrits i en va comprà un de mes, el home recorda que va mirar la classe a veure a qui li col·locava el manuscrit sobrant, jo no se que devia veure en mi , i m’ho va endossar.

Pagines del namuscrit "Viaje por España".

Els manuscrits eren la cosa mes obsoleta, a part de feta en  mala llet, que es podeu imaginar, quant ja feia mes de cinc-cents anys que se havia inventat la impremta, feien llegir als xiquets unes lectures escrites a ma, en una mena  de cal·ligrafies a quina mes enrevessada. Començarem a llegir el manuscrit, els xiquets que ja havien llegit totes les cartilles anaven passant les pagines en certa facilitat, jo en vaig quedar estancat en la primera pagina sent  doblat (con si de un circuit de carreres fora) dos vegades per la resta del grup, allò devia de ser per a mi una experiència molt frustrant, ja que encara avui la recorda, ara, per aquells temps estes coses no tenien gaire importància. Bé amb la paciència del mestre (faltaria mes desprès de haver-me venut el llibre) i tot el esforç del que jo era capaç, en aquell manuscrit vaig aprendre a llegir.

Portà de un manuscrit de la època.

El esforç de aprendre a llegir, va estar acompanyat de la por que al esmentat mestre li tenien tots el alumnes, tenia el home una regla de fusta, que ja va portar del seu anterior destí de un centímetre mes o menys de grossor, la qual  no dubtava de usar en un pervers càstig, que ell nomenava “piñita”,  consistia en fer posar al alumne la ma formant una pinya y enventar-li una reglà a les puntes dels dits, al principi de curs un dia vam veure que portava una regla molt mes llarga y gorda que la esmentada, la va mirar y sospesà varies vegades y la va desar en la rapissa de la pissarra, jo no recorda que la usés, però la por a ella en va acompanyar el dos anys que vam anar a la seua classe.

A part de la escola estos dos anys foren de un constant descobriment pera mi, era un xiquet de set-vuit anys, en aquells temps a eixes edats els xiquets ja anaven a la escola sols, i sobre tot a migdia entre el dinar y la hora de entrada a la escola solien vagar per les rodalies de la escola, rodalies que poc a poc se anaven transformant, se començaven a construir les típiques cassetes de una planta que anaven abrasant la muntanya omplint de vida i xiquets aquell barri, per aquell temps ple de llocs on se pudia jugar amb tota llibertat. Rar era la setmana que a la escola no apareixia un nou alumne vingut de qualsevol part de la Espanya, el poble anava creixent amb el suport de la industria taulellera. Es va construir el Cine Astoria, un dels jocs referents  per  mi en aquell anys. Ja parlaren de ell en nous escrits.

Treballadors en la construcció dels massets.

No foren millors aquells temps que els presents, mes al recordar-los sempre ens porten un sentiment de nostàlgia, per la curta infantesa, que per necessitat  ens portava al treball quan començàvem a despertar a la vida. Van ser anys de grans transformacions per al nostre poble i les nostres gens, tal vegada va ser llavors quan nosaltres entraren en el curt segle XX.