¿Qué regar, patatas o naranjos? Un gran dilema en l’Alcora de 1.953.

A lo largo del tiempo han ido cambiando el valor dado a los recursos naturales, en la actualidad y dada la situación de abandono por falta de rentabilidad de la huerta que riega del pantano de l’Alcora, seria impensable que se produjera un enfrentamiento en la localidad sobre que tipo de cultivo habría que regar con la escasa agua disponible.

El agua aunque sigue siendo en nuestro entorno un bien precioso y escaso, ya no es determinante para la subsistencia, esto no fue así incluso en épocas recientes, pues la perdida de un cultivo por falta de riego reportaba serias dificultades  e incluso el que algunas personas pasaran hambre.

La caseta de les Bruixes

En homenatge a tots els que com jo foren xiquets treballadors en aquella Espanya que despertava daquella desolació en que l'havia deixat la intransigència.

Treballadors del pintadó de la Tilesa en 1.961

    La muntanya era el seu lloc de jocs. El poble s’assentava sota d'ella, abraçant-la amb els nous barris que creixien al mateix temps que ells. La seua edat era al voltant dels tretze anys. Com era costum pron-te deixarien d’acudir a l’escola i es posarien a treballar. El desenvolupament del sector tauleller feia que els xiquets, encara que no tingueren l'edat legal pera treballar, foren empleats a les fàbriques, per l'interés dels empresaris, la necessitat dels pares i la permissibilitat de les autoritats.

L'Alcora en el anys de 1950, es poden veure les primeres
construccion als barris nous, abraçant la muntanya

 Aquell seria l'últim estiu en què les seues escapades per la muntanya, portarien de cap a les seues mares, sempre preocupades per si algú caiguera d’algun dels penya-segats. En ells es trobaren dos sentiments ta mateixa encontrats, per una part anar a treballar suposava poder disposar d’uns poc més diners que els permetria poder anar al cine quant tingueren ganes i inclús anar a berenar alguna vesprada al trinquet i veure alguna partida de pilota entre els més famosos jugadors del poble. Per altra havien sentit contar als amics majors, les experiències dels primers dies de treball i de la poca consideració que els companys tenien en els xiquets treballadors. Així com la duresa del treball i la monotonia i llarguesa de la jornada.

Construcció dels masest en la besant de la muntanya

Endarrere, quedaven les fantasies forjades als voltams de les històries d’aventures apreses a les últimes pel·lícules que havien vist. Les guerres entre els barris, desenvolupades en la muntanya en aquelles espases de fusta i llances de canya que més d’una vegada ens havien costat alguna ferida amb la consegüent amonestació per part dels pares i fins tot d’alguna autoritat.

Parets de pedra seca, per a sostindre la poca terra
en les vessant de la muntanya. De vegades son mes
altes les parets, que amples els bancalets

La muntanya no en tenia per a ells cap de secret, l'havien trapixada tota i en totes les direccions i besants, sabien de tots els raconets, i fins a tot, quasi coneixien tots els xicotets bancals que aprofitant l'escassa terra sostinguda per aquelles parets de pedra seca, donaven suport a aquells ametlers retorçats i quasi sec que malauradament feien un xicotet grapat d’ametles. Els garrofers no ens havien recuperat encara d’aquella gelada tan comentada de l’any cinquanta-sis, i ensenyaven les seues branques seques que a poc a poc anaven sent tallades per a proporcionar una mica de calor a aquells nous veïns vinguts de tots els llocs d’Espanya a l'ombra del desenvolupament industrial.

Carrer Grangel Girona, a l'esquerra se pot veure
unes cases contruides ens anys 50-60 del
segle passat.

        La pedrera, on temps abans s’havia tret la pedra per fer l'escola, era una paret escalonada, i un amuntegament de pedres més o menys grosses que havien sigut rebutjades per no ser de la qualitat requerida. Ja per a aquells temps la major part d’aquelles pedres havien estat retirades per a ser aprofitades en la construcció de les noves cases, aquelles que els mateixos treballadors a poc a poc “fora hores” després de la dura jornada a les fàbriques havien anat alçant. Allí en la pedrera, havien tingut una gran batalla amb la banda de la plaça principal quan encimbellats en els escalons de la pedrera els havien fet fugir a pedra neta, tant com els cristians havien fet als moros en Covadonga, segons els contava el mestre.  

         Malgrat l'escassesa de bens material, no faltava la imaginació i moltes vesprades consumien el tems contant històries sobre bruixes i tota mena d’animals fantàstics, que en un passat no molt llunyà havien fet grans destorces entre els habitants del poble.

L' Alcora ens el anays 30 del segle passat, al fons en  la
muntanya, on sols es poden vore les garroferes, no en
 havia res de malea.

Hi havia en una part de la muntanya, en una paret de pedra seca, que era part d’una xicoteta escalonada de bancal-est, que encara en aquells temps esbaten conreats, una xicoteta obertura formant un diminut espai semblant a una cova, no se sabia bé si fora la imaginació d’algú dels companys o perquè es diguera així per tot hom, el cas és que l’anomenaren la “caseta de les bruixes”, estaven tan segurs de què ho era, que mai ens arrimaren a ella i si alguna vegada, per anar més aviat, ens haguera convingut passar pel ban-calet de la caseta, no ho feien, donaven un rodeig per no passar-li per enfront.

Zona de la muntanya on estava la caseta de les Bruixes.

Eo que queda de la caseta de les Bruixes.

Un dia, quan algú dels companys majors havia complit ja els dotze anys els van fer l'ànim, era l'únic tros de muntanya que encara no havien xafat, així és que a poc a poc es van anar acosta’n a la caseta, a l’arribar enfront van veure que les bruixes, si en algun temps havien estat allí, ja no n’eren i deduïren que no era probable que tornaren a habitar aquell xicotet espai a on no cabien tres d'ells ajupits, així que el que calia fer era oblidar les bruixes i palar d’altres coses. Dins de la caseta, assentats en la banca-eta de pedra que la rodejava ens posaren a parlar de les mil i una coses que ens interessava per aquells temps, i acabarem discutint sobre l’edat de Joselito, alguns diem que tenia els mateixos anys que ells i altres opinaven que ara molt més major i que no el deixaven creixé donant-li injeccions i pastilles, així que acabaren cantant les seues cançons amb un revolt de gorgollejos a quin més desafinat. Segur que de quedar per allí algun esperit de les bruixes en escoltant-los deguera fugir a tot corre, fent el propòsit, de no tornar a aquella caseta per si ens tornava a encontrar amb ells.

Panoramica de l'Alcora desde la caseta de les Bruixes,
En prime pla el barri de Sant Viçent , un dels barris
que es formaren els anys de 1950/1960.

 Baixant cap al poble la conversa derivà en allò que era para ells la major novetat, en unes setmanes caldrà que vagen a treballar a la fàbrica, així que entre la incertesa i l’esperança, va anant passant aquells últims dies d’aquell que seria el últim estiu de la seua truncada infantesa.

.