Als anys seixanta del passat segle en l’Alcora era habitual que entre
setmana, en les dos sales de
cine que havien en la localitat se feren dos
sessions de cinema, una el dimarts i el altra el dijous, en aquestes sessions
es solien projectar dues pel·lícules, la primera solia ser una pel·lícula
espanyola en blanc i negre, que nosaltres en aquell temps consideraven con de
relleu, la clàssica “espanyolà”, que probablement el propietari de local
era obligat a projectar per exigències
de la distribuïdora, i de segona una de vaquers e indis, de pirates o soldats americans
massacrant a japonesos o passejant-se
ufans per els camps italians regalant
xiclets a un grapat de nois de cara
bruta, totes en “tecnicolor” e
interpretades per excel·lents actors i actrius.
 |
| Cinema Astoria. |
En aquell temps el poble començava a créixer per la part de dalt i en
aquell barri es va ubicar un cinema nou amb el nom de “Cine Astoria”, per
aquells carrers que repten per la falda de la nostra estimada muntanya de Sant
Cristòfol, va transcorre el meu trànsit de la infantesa a la adolescència,
corren muntanya dalt a baix, fent alguna bogeria que altra.
Una de les coses mes desitjades per el ramat de rapinyares que formaren
el meus amic i jo, era el anar al
cinema, i a ser possible a totes les
sessions, per supòsit les perres per anar eren escasses i en havia que fer mil
tripijocs per aconseguir la pesseta que
costava la entrada, o entrar debades.
En lo que
fa al entrar debades en havia dia que el propietari del local (tal vegada
crec que per afavorir la nostra afecció al cinema) es feia el despistat
i tan sols per el fet de anar acompanyat per algú que haguera pagat la
entrada, era prou per a que el
porter no nos veiés i poguéssim entrar.
Altres vegades açò era impossible i tenien que aconseguir el diners, lo mes
habitual era demanar-lo als pares però el resultat la majoria de les vegades en
era nul, un altre sistema era el replegar draps, papers, llaunes, ampolles i
altres deixalles que se solien per llavors reutilitzar i vendre’ls al tió
Pellero[1]
o a la tia Maria la Sardina.
La estrella de les deixalles eren uns petits trossos de plom que solien
caure quan es descarregaven els camions en front de la fundidora de vernís
que en havia en el camí del Molí Nou
propietat de “Azulejos Nomdedeu”, de vegades el encarregat de la fundidora
(sense dubte coneixedor de lo perillós que el plom podia ser para la nostra
salut) ens renyia i no nos deixava replegar-lo, però aprofitant el temps en el
que no estava en la fabrica, nosaltres batien mol be el carrer i a los dos o
tres dies de havers descarregat algú camió no ens podia trobar ni un petit tros
de la mida de una agulla.
Lo que fou sorprenent es que malgrat la censura que imperava el aquells
tems, i sent xavals de dau a tretze
anys, no tinguessin problemes pera accedir al cinema, quant se projectaven
pel·lícules qualificades pera majors.
Per supòsit el nostre interès per el cinema era referent a la segona
pel·lícula, la de aventures, la primera era com alguna cosa que suportaven
perquè com les feien no era cosa de no veuré.
Malgrat lo comentat sobre la pel·lícula que encetava el programa doble,
tinc que dir que avui son les que mes recordo i crec que en van marcà i
tingueren una gran influencia en la meva vida, encara recordo la banda de
xiquet de aquell suburbi mexicà dels “Olvidados” de Buñuel, o aquella
pel·lícula argentina titulada “Culpable” i dirigida per un tal Hugo del Carril
que tractava de un delinqüent que abans
de morir davant la queixa de que el ambient en que havia viscut era el culpable
de la seva forma de vida, veu con de havers segut ric i poderós també haguera
delinquit, o aquella altra en que un vell aplega a un petit poble “Calbuch” en la costa, i desprès de viure
entre la gent del poble pera festes fa
un coet sorprenen per lo que es localitzat i obligat a tornar al seu treball de
construir bombes atòmiques, o aquella altra “Bienvenido Mr Marsall” on Lolita Sevilla sols cantava una cançó, i es
canviava un pobre poble castellà en andalús pera que els americans repartiren diners a mansalva, altra en que un
inexpressiu actor italià fera un paper a on per les circumstancies de la vida
acabava convertit en botxí “El verdugo”, o aquella “Viridiana” a on un grup de
pobres acollits per ella acaben fen una destrossa en sa casa, o aquella “Muerte
de un Ciclista” que començava amb un pobre home pedalejant amb una bicicleta
cap un canvi de rasant, i quant es perd de vista apareix un cotxe fent esses
fent-mos sospita que el havia atropellat ,
així moltes mes. 
Aquesta
era el record que tenia de aquelles pel·lícules, a les que no donaren gaire
importància, desprès les he tornat a vori, i la seva qualitat me han ajudat a comprendre el perquè de la
consistència del seus record, per suposi en elles he vist moltes mes coses de
les que recordava i crec que moltes de estes coses que llavors no arribi a
entendre, tingueren una gran influencia en la meva forma de ser i pensar.
L’Alcora, 6 de març de 2012
[1] En Joan Alvaro, tenia el ofici de drapaire, en l’Alcora es
coneixia con “el tió Pellero” perquè el seu major negoci era el canviar
les pells de conill, que en aquells tems es sacrificaben i consumien en les cases, per caixes de mixtos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario