El dia de Sant Joan.
Lo dia de Sant Joan
n’s dia de festa grossa
les nines del Pirineu
posam un ram á la porta
./...
(Canigó, Jacint Verdaguer)
Tal vegada, la celebració de l’arribada de l’estiu, amb una festa als voltants del dia en el qual es produeix el solstici a l’hemisferi nord, siga una de les costums més arrelades arreu del món. Així les celebracions van des d’un Festival Indígena del Solstici d’Estiu al Canadà, del Solstici Secret a Islàndia, Nits Blanques a Rússia, Midsommar als Països Escandinaus, Jami a Letònia i moltes més als països nòrdics. Totes aquestes celebracions s’inclouen en una més general anomenada “Sol de Mitjanit”. Inclòs a l’hemisferi sud se celebren en alguns llocs festes del solstici d’estiu, encara que com és evident, allí tenen un sentit diferent, més lligat al triomf de la llum, tant com al nord ho són les celebrades els dies pròxims al vint-i-cinc de desembre.
Com a llocs mítics cal realçar les Pedres Alçades de Stennen a Escòcia, on el dia del solstici les pedres s’alineen amb el sol naixent i ponent o Stoucheng a Anglaterra on el sol també creua un dels arcs de pedra del conjunt. Dins dels llocs mítics, cal fer ressò de la muntanya del Canigó d'on el foc encés en ella la nit de Sant Joan, omplia de llums les terres de la mediterrània , des de Salses fins Guardamar.
Ací, a l’Alcora, el dia de Sant Joan va ser festa fins ben entrats els anys setanta, era una festa popular, arrelada en la gent poble, sense cap mena de lligam amb l'Església o altres institucions. Tal vegada al poble quedava un caliu de la flama del Canigó o d'alguna cosa més antiga, més ancestral. Fora com fora, el dia de Sant Joan es feia festa. Malgrat que, com que no era festa oficial, els treballadors de les fàbriques calia que recuperaren les hores. No passava així en els del camp, ja que acabada la sega tenien un munt d'hores recuperades i calia un dia de descans per recuperar la força necessària per garbejar i batre.
Era un dia de festa i de goig. Les famílies agrupades per amistat, veïnat o altres afinitats eixien amb els carros al camp, alguns als pocs masets que a llavors hi havia, altres els més, a l’ombra de la millor garrofera de la finca d’algú del grup, es menjava, es bevia, es xarrava contant acudits i històries tant mítiques com reals.
Els xiquets estrenaven la temporada de banys en alguna de les basses disperses per les extremalades de l’horta, en les quals no faltaven llimacs i algun que altre escurçó.
A la vesprada, després d'una bona migdiada, els joves s’ajuntaven en algun maset on al so d’un acordió, una gramola o ja en els últims anys amb un tocadiscs de piles, ballaven, a poder ser llum de la mirada dels majors. A poqueta de nit, tots en quadrilla tornaven al poble cantant, no faltava la parella que es retardava per fer-se alguna abraçada i un furtiu bes d’amagades. El dia de Sant Joan era un dels comtats dies de l'any en què es començaven un grapat de festejades.
Als anys setanta va créixer la dificultat de celebrar dies de festa fora de les oficials, a les fàbriques, els empresaris negaren els permisos a lliurar aquests dies, els treballadors tampoc van defensar els costums amb força, així va ser que es va deixar de celebrar el dia de Sant Joan. Després al caliu de les reivindicacions de la identitat d'aquestes terres, als temps de la transició política, els grups més compromesos van recuperar el costum de fer fogueres a la vora la mar la nit de Sant Joan, com a festa reivindicativa no va durar molt, més el vessant lúdic ha perdurat fins ara.
Els últims anys la Generalitat atenen una petició de la ciutat d’Alacant, ha inclòs el dia de Sant Joan al calendari oficial de festes, per tal cosa, les fogueres en la platja han pres gaire força. A l’Alcora, últimament l’Ajuntament organitza una mena de revetlla la nit de Sant Joan, però sembla que el sentit familiar i comunitari de la festa s’ha perdut per sempre, són altres temps i la festa del “Dia de Sant Joan” s’ha adaptat a noves formes de celebracions.
